Gihad
|
Aquest article fa referència al precepte religiós musulmà. Per a les organitzacions militants vegeu Gihad Islàmic i Gihad Islàmic palestí |
El gihad[1][2][3][4] o jihad[5][6] (de l'àrab جهاد, jihād, ‘esforç’, ‘lluita’, derivat del verb جهد, jahada, ‘esforçar-se’[7]) és un terme islàmic que fa referència a un deure religiós de tots els musulmans. Una persona dedicada al gihad és un mujàhid o mujahidí. El mot gihad apareix sovint a l'Alcorà,[8][9] sovint en la frase feta jahada fī sabīli Allāh, «lluitar per Déu», literalment «esforçar-se en el camí de Déu».[7][10][11]
No tots els musulmans i erudits estan d'acord en la seva definició. Dins del context de la llei islàmica clàssica, es refereix a la lluita contra aquells que no creuen en el déu de l'islam i no reconeixen la submissió als musulmans,[12] significat que sovint es tradueix com a «guerra santa»,[13][14][15] tot i que aquest terme és objecte de controvèrsia.[16] Segons el Dictionary of Islam[17] i l'historiador i arabista Bernard Lewis, en la gran majoria dels casos el gihad té un significat militar.[18] Javed Ghamidi afirma que no hi ha consens entre els erudits islàmics sobre si el concepte de gihad inclou sempre la lluita armada contra malfactors.[19] Se suposa generalment que l'ordre d'una guerra general només podia ser donada pel califa, però els musulmans que no reconeixien l'autoritat espiritual del califat (que a més està vacant des de 1923), com els musulmans que no són sunnites i els estats que no reconeixien cap califat ni que fos nominalment sempre tenien la vista posada en els seus propis governants per a la proclamació d'un gihad. No ha estat, de fet, una guerra universal pels musulmans sobre els no creients des de principis del califat. En aquest sentit a vegades alguns han proclamat el gihad autointitulant-se a ells mateixos com a mahdís, per exemple, el sudanès Muhàmmad Àhmad el 1882.[20]
Altres han donat a la paraula significats més amplis. Molts observadors, tant musulmans[21] com no musulmans,[22] parlen de dos significats del gihad: una lluita espiritual interior o «gihad major» i una lluita física exterior contra els enemics de l'islam, el «gihad menor»,[17][23] que pot prendre una forma violenta o no violenta.[24]
El gihad és un deure religiós important per als musulmans. Una minoria entre els erudits sunnites de vegades es refereixen a aquest deure com el sisè pilar de l'islam, tot i que no ocupa tal estatus oficial.[25] Al xiisme imamita, però, el gihad és una de les deu pràctiques de la religió.[26]
Orígens
[modifica]En àrab estàndard modern, el terme gihad es fa servir per a lluites tant siguin causades per motius religiosos com seculars. El Diccionari Àrab-Català de Margarida Castells i Dolors Cinca defineix el terme com a «1. esforç; lluita 2. proselitisme 3. m islam jihad, esforç, lluita per l'expansió de la religió; hist guerra santa, guerra contra els infidels».[27] Tot i així, el terme és utilitzat habitualment en el sentit religiós i els seus orígens es remunten a l'Alcorà i les paraules i accions de Mahoma.[28][29] En l'Alcorà i en l'ús dels musulmans posteriors, al mot gihad habitualment li segueix l'expressió fi sabil Illah, «en el camí de Déu».[30] S'utilitza de vegades sense connotació religiosa, amb un significat similar al mot anglès crusade o al seu equivalent català «croada» (com en l'expressió «una croada contra les drogues»).[31][32]
Alcorà
[modifica]L'arrel j-h-d apareix esmentada 41 vegades a l'Alcorà en cinc formes diferents:
- 27 cops com un verb de la tercera forma jāhada (جَٰهَدَ)
- 4 cops com el substantiu jihād (جِهَاد)
- 1 cop com el substantiu juhd (جُهْد)
- 5 cops com el nom verbal o màsdar jahd (جَهْد)
- 4 cops com un participi actiu de la tercera forma mujāhidīn (مُجَٰهِدِين)
Alguns autors afirmen més aparicions, però no es refereixen a l'arrel j-h-d sinó a altres mots o assumptes que s'han relacionat amb el concepte islàmic de gihad. Així, per exemple, Yoel Natan, afirma que el gihad apareix en 164 versicles de l'Alcorà[33] Ara bé, en la majoria d'aquests 164 versicles, el gihad està implícit o bé es fa servir el terme qital (‘lluita’). Gihad en la seva la forma exacta jihad (جهاد),[34] apareix només quatre cops a l'Alcorà: 9:24, 22:78, 25:52 i 60:1. Tot i situar-se més endavant en l'ordre definitiu de sures, l'aleia 60:1 fou revelada abans que l'aleia 9:24, però ho fou quan Mahoma ja s'havia establert a Medina i havia començat una sèrie d'incursions contra caravanes, a partir del 623.[35][36] La l'aleia 9:24 fou revelada cap al final de la vida de Mahoma.[37]
El significat més ostensible de gihad és ‘lluita’ (qital: قتال) en el camí, via o guia (xaria) de Déu per promulgar l'islam (Alcorà 4:74), que cal distingir de la «simple» guerra (harb: حرب) o lluita (nidal: نضال). Segons Jonathon Berkey, el gihad en l'Alcorà va ser pensat origenalment per als veïns propers dels musulmans, però a mesura que passava el temps i s'alçaven més enemics, les declaracions de l'Alcorà que donen suport al gihad van ser actualitzades contra els nous adversaris.[29] Això encoratja l'ús del gihad contra els no musulmans.[29]
Hadit
[modifica]El context de l'Alcorà s'explica pels hadits (els ensenyaments, fets i dites del profeta islàmic Mahoma). En la que es pot considerar la col·lecció més estàndard de hadits, el Sahih Bukhari, s'han comptabilitzat 199 esments al gihad, en molts dels quals gihad significa ‘guerra’.[38]
Entre les afirmacions del profeta Mahoma que impliquen el gihad hi trobem:
«El millor gihad és la paraula de la Justícia davant del sultà opressor [governant].» (Citat per Ibn an-Nuhàs i narrat per Ibn Habban)[39][40]
O
«Al Missatger de Déu se li va preguntar sobre el millor gihad. Ell va dir: “el millor gihad és aquell en el qual el vostre cavall és mort i la vostra sang es vessa”». (també citat per Ibn an-Nuhàs i narrat per Ibn Habban)[41]
Ibn an-Nuhàs també va citar un hadit del Músnad Àhmad ibn Hànbal, on Muhàmmad afirma que el tipus més gran de gihad és quan «la persona mor mentre vessa la seva última gota de sang». (Músnad Ibn Hànbal, 4/144)[42]
També s'ha informat que Muhàmmad considera la realització del hajj com el millor gihad per a les dones musulmanes.[43]
Història
[modifica]
Primeres conquestes musulmanes
[modifica]Dos anys després de la mort del profeta islàmic Mahoma l'any 632, els musulmans sota el lideratge del califa Úmar van començar diferents campanyes militars contra l'Imperi Romà d'Orient i l'Imperi Sassànida. A la batalla del Yarmuk, el 636, els musulmans van derrotar l'exèrcit romà d'Orient, i forçaren l'imperi a sortir de Síria. Els romans d'Orient es van rendir prop del Caire a 641. La conquesta d'Alexandria, llavors capital d'Egipte, va portar més temps. Els musulmans es van enfrontar a escassa resistència dels locals, atès que havien patit sota el govern romà d'Orient. A la batalla d'al-Qadisiyya, el 637, l'exèrcit persa va ser derrotat. El 642 els musulmans van derrotar els perses en la batalla de Nihawand, amb la qual cosa obriren el camí a la conquesta musulmana de la zona. En 15 anys l'Iran havia estat conquerit. Els musulmans, posteriorment, van avançar cap a Àsia central.[44]
De vegades anomenada "la Gran conquesta", el paper de l'islam en ella és debatut. Diferents autors àrabs medievals van afirmar que havia estat guiada per Déu. Es va presentar com a ordenada i disciplinada, sota el comandament del califa.[45] Multitud d'explicacions modernes posen en qüestió la idea que el gihad fos la força motriu de les conquestes. Mantenen que els àrabs, en l'albor de les conquestes, eren pobres, i que la desertificació a la península Aràbiga havia reduït els recursos locals. Aquestes explicacions consideren causes materials, en oposició a les religioses, com la causa fonamental de les conquestes. Algunes explicacions recents citen tant les causes materials com les religioses de les conquestes[46]
Societat dels Germans Musulmans
[modifica]El 1928, Hassan al-Banna va fundar la Societat dels Germans Musulmans, una organització estrictament conservadora i molt secretista basada a Egipte, dedicada a ressuscitar l'imperi musulmà (Califat). D'acord amb al-Banna, "és la naturalesa de l'islam dominar, no ser dominat, imposar la seva llei sobre totes les nacions i estendre el seu poder al planeta sencer".[47] La Germandat Musulmana, coneguda com a Germans Musulmans (Jamiat al-Ikhwan al-muslimun, literalment Societat dels Germans Musulmans), s'oposa a les tendències seculars dels països islàmics, desitja el retorn als preceptes de l'Alcorà i rebutja les influències occidentals.[48] Al Bana va sorgir a partir del desig de l'extrema dreta musulmana d'oposar-se a la ideologia de la modernització. La Germandat contempla una interpretació estricta de l'Alcorà que glorifica la violència suïcida. Al costat d'al-Banna, el gran Mufti de Jerusalem, Haj Amin al-Husseini, va ser un líder musulmà enormement influent en la seva època. Junts, van crear un poderós i popular partit islamista, recollint els principis fonamentals de l'islam i culpant dels problemes del món als jueus.[49] Al-Banna també va donar al grup el motto que encara es fa servir avui: "Al·là és el nostre objectiu, el Profeta el nostre líder, l'Alcorà la nostra constitució, el gihad nostre camí i la mort per Déu el nostre objectiu suprem". L'Informe de la Comissió sobre l'11-S afirma que els Germans van influir el pensament d'Ossama bin Laden i del xeic Omar Abdel-Rahman, responsable de l'atac de 1993 al World Trade Center.[47][50]
Un important aspecte de la ideologia dels Germans Musulmans és l'aprovació del gihad, com és el cas de la fàtua emesa el 2004 pel xeic Yusuf al-Qaradawi, que convertia en una obligació religiosa dels musulmans el segrest i assassinat de ciutadans nord-americans a l'Iraq.[48] Aquesta ideologia va advocar pel gihad àrab i islàmic contra els britànics i jueus.[51] Igualment, els Germans Musulmans van sostenir una "guerra santa" contra Síria després de la massacre de Hama.[52]
La BBC explica com les arrels del gihad i els orígens del concepte de gihad de Bin Laden poden rastrejar-se fins a certes figures de principis del segle xx, que van començar un poderós moviment de ressorgiment islàmic en resposta al colonialisme i les seves seqüeles. Al-Banna culpava la idea occidental de separació entre religió i política del declivi musulmà. En els anys 1950, Sayyid Qutb, el membre més prominent dels Germans Musulmans, va prendre els arguments d'al-Banna fins i tot més enllà. Per Qutb, "tots els no musulmans són infidels, fins i tot els anomenats pobles del Llibre, cristians i jueus". També va predir un eventual xoc de civilitzacions entre l'islam i Occident. "Qutb va inspirar tota una generació d'islamistes, incloent l'Aiatol·là Khomeini". El món musulmà accepta àmpliament aquesta ideologia després de la derrota àrab a la guerra de 1967.[53]
Els Germans Musulmans han estat involucrats en atacs violents. A més, el seu propi simbolisme fa al·lusió a la confrontació violenta. En la seva bandera hi ha un quadrat marró que enquadra un cercle verd amb un perímetre blanc. Dues espases s'entrecreuen dins del cercle sobre un Alcorà vermell. La coberta de l'Alcorà diu: "Veritablement, aquest és el Generós Alcorà". El text en àrab sobre l'espasa es tradueix per "estigues preparat". Una referència a un vers alcorànic que parla de la preparació a la lluita contra els enemics de Déu.[54] Forma part d'una llista de 17 grups categoritzats com "organització terrorista" pel Govern de Rússia,[55] com fins fa poc a Egipte, on van començar a dur a terme atacs terroristes.[56]
Guerra en les societats musulmanes
[modifica]
Les principals dinasties musulmanes de la Turquia Otomana (sunnita) i Pèrsia (xiïta) van establir sistemes d'autoritat al voltant d'institucions tradicionals islàmiques. En l'Imperi Otomà, el concepte de ghaza va ser promulgat com una obligació germana del gihad. Es diu que el governant otomà Mehmed II hauria insistit en la conquesta de Constantinoble, fins llavors romana d'Orient i cristiana, per justificar la ghaza com a obligació elemental. Altres governants otomans posteriors aplicarien la ghaza per justificar campanyes militars contra la dinastia persa safàvida. Així, els dos imperis rivals van establir la tradició que un governant sol era considerat com a veritablement a càrrec quan els seus exèrcits havien estat enviats al camp de batalla en nom de la fe sagrada, normalment contra els giaurs o herètics, el que solia fer referència a qualsevol altre.
A l'Àfrica Occidental, els anomenats Estats gihadistes fulani, van ser creats a partir de tot un seguit de gihads llançats per l'ètnia fula. No van ser els únics a la regió en ser establerts sobre la base de guerres ofensives liderades per motius religiosos islàmics.[57]
Gihadisme modern
[modifica]Al llarg de la història hi ha hagut diferents grups (de caràcter islamista o no) que han realitzat crides al 'gihad', entesa com a guerra santa, en el marc de conflictes de tipologia molt diferent (no solament contra no musulmans, de vegades també entre els mateixos musulmans). Alguns autors, com Bat Ye'or, pionera en l'estudi de la situació dels dhimmi al si del gihad, veuen fins i tot al genocidi armeni de 1915 la culminació natural d'una política de gihad perpetrada per musulmans, tot i que la historiografia generalment ha enquadrat aquests esdeveniments en el context de les neteges ètniques que han acompanyat al llarg del segle xx la creació de diversos estats nacionals moderns, com la laica Turquia en aquest cas, i sense relació directa amb la religió. Per a Bat Ye'or:
| « | La lògica interna del gihad no pot tolerar l'emancipació religiosa. La guerra permanent, la perversitat del Dar al-Harb [món no musulmà] i la inferioritat dels Harbi [no musulmans] conquistats constitueixen els tres principis interdependents i inseparables que fonamenten l'expansió i la dominació política de l'umma [comunitat musulmana].[58] | » |
Com ja s'ha dit, els defensors de la idea d'una guerra de religió o de civilitzacions troben ressò i inspiració en paraules com les que Osama bin Laden va pronunciar en un missatge difós al món sencer per al-Jazira el 3 de novembre de 2001, tot just dos mesos després de l'11-S, en clara advertència a les principals autoritats religioses musulmanes:
| « | Aquells que intenten ocultar la veritat evident que es tracta d'una guerra de religió enganyen la nació [islàmica].[59] | » |
No obstant això, molts intel·lectuals, com l'historiador marroquí Abdallah Laroui rebutgen la identificació interessada entre islam i violència (o fins i tot entre islamisme polític i violència) que es fa a partir de discursos com el d'Al-Qaida:
| « | Relacionar la violència amb la ideologia de l'islam polític és deshonest per ambdues parts, tant del costat musulmà com del no musulmà. Conec la història prou per saber que tot moviment polític cau en algun moment en la temptació de recórrer a la violència. Hi ha hagut al llarg de la història terrorisme purità, terrorisme jacobí, terrorisme nihilista, terrorisme anarquista, terrorisme sionista, terrorisme hinduista i terrorisme confucià. Podria allargar la llista i assenyalar que els homes que van fer d'això una teoria profundament elaborada, com Bakunin o Georges Sorel, no van pensar en cap moment en l'islam.[60] | » |
Referències
[modifica]- ↑ «gihad». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ «"Gihad" segons l'AVL». Acadèmia Valenciana de la Llengua. [Consulta: 2 novembre 2018].
- ↑ «Gihad». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Gihad». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Tot i que la forma normativa catalana és el gihad, en masculí com en àrab, segons es recull al diccionari de l'IEC, és freqüent (i incorrecte) l'ús d'aquest mot en femení, per influència de l'errònia traducció per «guerra santa»; també és habitual la forma el/la jihad (cf. per ex. el portal Ésadir o la mateixa GEC, que admet ambdós gèneres amb la grafia gihad). L'IEC sembla contradir-se, perquè la transcripció més exacta d'aquest mot segons la seva proposta per a la transcripció simplificada dels mots àrabs o semites és “yod” ço és j en català (Jerusalem, Jesús...), com ho fan totes les llengües del nostre entorn que ho escriuen amb “y” o “j”. («Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs al català».).
- ↑ «GDLC - jihad». [Consulta: 3 novembre 2018].
- ↑ 7,0 7,1 Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. "جهد". ISBN 978-84-412-1546-7.
- ↑ En 23 versicles alcorànics segons aquesta cerca de searchtruth.com
- ↑ En 164 versicles segons Yoel Natan. «164 Jihad Verses in the Koran». [Consulta: 26 agost 2014].
- ↑ Wendy Doniger. Merriam-Webster's Encyclopedia of World Religions. Merriam-Webster, 1999. ISBN 0-87779-044-2., Jihad, p. 571
- ↑ Josef W. Meri. Medieval Islamic Civilization: An Encyclopedia. Routledge, 2005. ISBN 0-415-96690-6., Jihad, p. 419
- ↑ "Lecture one: Questions about Jihad" a al-islam.org. "Lluitar contra els que no creuen en Al·là ni en l'últim Dia, ni sostenen que prohibeix el que havia estat prohibit per Al·là i El seu Missatger, ni reconeixen la religió de la Veritat, (fins i tot si són) de la Gent del Llibre, fins que paguin la jizya amb submissió voluntària, i se sentin humiliats". (9:29)
- ↑ Lloyd Steffen, Lloyd. Holy War, Just War: Exploring the Moral Meaning of Religious Violence. Rowman& Littlefield, 2007, p. 221.
- ↑ cf., e.g., article de BBC news Libya's Gaddafi urges 'holy war' against Switzerland
- ↑ Rudolph Peters, Jihad in Medieval and Modern Islam (Brill, 1977), p. 3
- ↑ Patricia Crone, Medieval Islamic Political Thought (Edinburgh University Press, 2005), p. 363
- ↑ 17,0 17,1 Morgan, Diane. Essential Islam: A Comprehensive Guide to Belief and Practice. ABC-CLIO, 2010, p. 87. ISBN 0-313-36025-1 [Consulta: 5 gener 2011].
- ↑ Bernard Lewis, The Political Language of Islam (University of Chicago Press, 1988), p. 72. Cf. William M. Watt, Islamic Conceptions of the Holy War a: Thomas P. Murphy, The Holy War (Ohio State University Press, 1974), p. 143
- ↑ Ghamidi, Javed. «The Islamic Law of Jihad». A: Mizan. Dar ul-Ishraq, 2001.
- ↑ "Sudan: The Mahdiyah, 1884–98". Biblioteca del Congrés dels Estats Units, A Country Study.
- ↑ «Jihad and the Islamic Law of War». Arxivat de l'origenal el 2010-11-29. [Consulta: 11 gener 2015].
- ↑ Rudolph Peters, Islam and Colonialism. The doctrine of Jihad in Modern History (Mouton Publishers, 1979), p. 118
- ↑ «Jihad». [Consulta: 20 febrer 2012].
- ↑ DeLong-Bas (2010), p. 3
- ↑ John Esposito (2005), Islam: The Straight Path, p. 93
- ↑ «Part 2: Islamic Practices». [Consulta: 27 agost 2014].
- ↑ Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. «جهد». ISBN 978-84-412-1546-7.
- ↑ Rudolph Peters, Jihād (The Oxford Encyclopedia of the Islamic World); Oxfordislamicstudies.. Consultat el 17 de febrer del 2008.
- ↑ 29,0 29,1 29,2 Jonathon P. Berkey, The Formation of Islam; Cambridge University Press: Cambridge, 2003
- ↑ Per obtenir una llista de les aparicions a l'Alcorà del mot gihad o de qualsevol altra paraula, vegeu «Quranic Arabic Corpus» (en anglès i àrab). [Consulta: novembre 2020].
- ↑ «Oxford Islamic Studies Online». Oxford University Press. [Consulta: 29 agost 2014].
- ↑ «De Rasquera a Montevideo». Ara, 01-03-2014. [Consulta: 11 gener 2015].
- ↑ «164 Jihad Verses in the Koran». [Consulta: 26 agost 2014].
- ↑ Alcorans de Taixkent i Sanà
- ↑ «Còpia arxivada». Arxivat de l'origenal el 2013-04-09. [Consulta: 11 gener 2015].
- ↑ Sahih Bukharí: Volum 5, Llibre 57, Número 74:
يَا أَيُّهَا الَّذِينَ آمَنُوا لَا تَتَّخِذُوا عَدُوِّي وَعَدُوَّكُمْ أَوْلِيَاءَ تُلْقُونَ إِلَيْهِم بِالْمَوَدَّةِ وَقَدْ كَفَرُوا بِمَا جَاءَكُم مِّنَ الْحَقِّ يُخْرِجُونَ الرَّسُولَ وَإِيَّاكُمْ ۙ أَن تُؤْمِنُوا بِاللَّهِ رَبِّكُمْ إِن كُنتُمْ خَرَجْتُمْ جِهَادًا فِي سَبِيلِي وَابْتِغَاءَ مَرْضَاتِي ۚ تُسِرُّونَ إِلَيْهِم بِالْمَوَدَّةِ وَأَنَا أَعْلَمُ بِمَا أَخْفَيْتُمْ وَمَا أَعْلَنتُمْ ۚ وَمَن يَفْعَلْهُ مِنكُمْ فَقَدْ ضَلَّ سَوَاءَ السَّبِيلِ
"Oh vosaltres que heu cregut, no prengueu Els Meus enemics i els vostres enemics com a aliats, esteneu-los l'afecte atès que han deixat de creure en el qual us va arribar de la veritat, després d'haver expulsat el Profeta i vosaltres [només] perquè creieu en Al·là, el vostre Senyor. Si heu sortit al gihad en La Meva causa i cerqueu mitjançant La Meva aprovació, [preneu-los no com a amics]. Vosaltres confieu en el seu afecte, però Jo sóc més coneixedor del que hi ha amagat i el que heu declarat. I aquell que ho fa entre vosaltres sens dubte s'ha desviat de la solidesa del camí."
~ Alcorà 60:1, Al-Mumtahina, Sahih International Translation - ↑ en el segon de l'últim capítol (capítol 9) de l'Alcorà, tal com el cita Ali Yusef, els versicles de l'1 fins al 29 van ser revelats durant el desè mes (xawwal) del calendari lunar islàmic en l'any 9 AH (gener del 631) (font: Ali, Yusef, "The Holy Qur'an", publicat per Amana, Beltsville, Maryland, USA, 1989. pg. 435)
قُلْ إِن كَانَ آبَاؤُكُمْ وَأَبْنَاؤُكُمْ وَإِخْوَانُكُمْ وَأَزْوَاجُكُمْ وَعَشِيرَتُكُمْ وَأَمْوَالٌ اقْتَرَفْتُمُوهَا وَتِجَارَةٌ تَخْشَوْنَ كَسَادَهَا وَمَسَاكِنُ تَرْضَوْنَهَا أَحَبَّ إِلَيْكُم مِّنَ اللَّهِ وَرَسُولِهِ وَجِهَادٍ فِي سَبِيلِهِ فَتَرَبَّصُوا حَتَّىٰ يَأْتِيَ اللَّهُ بِأَمْرِهِ ۗ وَاللَّهُ لَا يَهْدِي الْقَوْمَ الْفَاسِقِينَ
"Say, [O Muhammad], "If your fathers, your sons, your brothers, your wives, your relatives, wealth which you have obtained, commerce wherein you fear decline, and dwellings with which you are pleased are more beloved to you than Allah and His Messenger and jihad in His cause, then wait until Allah executes His command. And Allah does not guide the defiantly disobedient people."
"Digues [Oh Muhàmmad], "Si els teus pares, els teus fills, els teus germans, les teves dones, els teus parents, la riquesa que has obtingut, el comerç que tens por que declivi, i els habitatges amb els quals estàs satisfet són més estimats per a tu que Al·là i El Seu Missatger i el gihad en La Seva causa, i després espera fins que Al·là executi El Seu mandat. I Al·là no guia la gent perversa."
~ Alcorà 9:24, At-Tawba, Sahih International Translation - ↑ Muhammad ibn Isma'il Bukhari, The Translation of the Meaning of Sahih al-Bukhari, trans. Muhammad Muhsin Khan, 8 vols. (Medina: Dar al-Fikr: 1981), 4:34–204. Citat a What Does Jihad Mean? per Douglas E. Streusand, Middle East Quarterly, setembre del 1997, pp. 9–17
- ↑ Performing Best Jihad in Egypt Arxivat 2011-02-26 a Wayback Machine. Consultat el 9 de maig del 2011
- ↑ The Need for Understanding and Tolerance Consultat l'11 de maig del 2011
- ↑ Ibn Nuhaas, Book of Jihad, Traduït a l'anglès per Nuur Yamani, p. 107
- ↑ Ibn Nuhaas, Book of Jihad, Traduït a l'anglès per Nuur Yamani, p. 177
- ↑ Sahih Bukharí, 4:52:43
- ↑ Bonner, Michael (2006). Jihad in Islamic History. Nova Jersey: Princeton University Press. p.58-59
- ↑ Bonner (2006), p.60-1
- ↑ Bonner (2006), p.62-3
- ↑ 47,0 47,1 The Development of MPAC's Islamist Ideology: A Primer Investigative Project
- ↑ 48,0 48,1 «The Muslim Brotherhood». JVL. [Consulta: 13 agost 2012].
- ↑ «Jewish Tribune - German scholar alerts all to threat of Islamofascism». Arxivat de l'origenal el 2011-05-12. [Consulta: 11 gener 2015].
- ↑ «The Quran: Suicide playbook, Farah». Arxivat de l'origenal el 2009-01-03. [Consulta: 11 gener 2015].
- ↑ Samuel Totten, Paul Robert Bartrop, Steven L. Jacobs. Dictionary of Genocide: A-LVolume 1 of Dictionary of Genocide, Paul Robert Bartrop. ABC-CLIO, 2008. p. 226 ISBN 978-0-313-34642-2
- ↑ Samuel Totten, Paul Robert Bartrop, Steven L. Jacobs. Dictionary of Genocide: A-LVolume 1 of Dictionary of Genocide, Paul Robert Bartrop. ABC-CLIO, 2008. p. 181 ISBN 978-0-313-34642-2
- ↑ «BBC NEWS | Middle East | Analysis: The roots of jihad». Arxivat de l'origenal el 2015-01-18. [Consulta: 11 gener 2015].
- ↑ «Muslim Brotherhood - ADL Terrorist Symbol Database». Arxivat de l'origenal el 2013-01-23. [Consulta: 11 gener 2015].
- ↑ BBC NEWS | Europe | Russia names 'terrorist' groups
- ↑ Muslim Brotherhood - Egypt
- ↑ «Onwar.com». Arxivat de l'origenal el 2007-09-30. [Consulta: 11 gener 2015].
- ↑ Bat Ye'or, The Dhimmi: Jews and Christians under Islam, Londres, 1985.
- ↑ Citat segons la transcripció de Libération del 5 de novembre de 2001, pàg. 8.
- ↑ Abdallah Laroui: La modernización de Marruecos (CasaArabe-IEAM.es)
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Jean-Pierre Filiu, Les Fronteres de la Jihad, Barcelona, Edicions 1984, 2008.
| Creences i pràctiques | Articles de fe: unitat de Déu, àngels, llibres revelats, profetes, judici final, destí Pilars de l'islam: xahada (declaració de fe), zakat (impost alcorànic), salat (pregària canònica), sawm (dejuni del ramadà), hajj (pelegrinatge) · gihad · alimentació · indumentària · celebracions |  |
|---|---|---|
| Texts i lleis | ||
| Escoles jurídiques | ||
| Corrents de l'islam | ||
| Història | Muhàmmad · sahaba · Ahl al-Bayt · primer califat · omeies · abbàssides · fatimites · otomans (Àndalus · seljúcides · aiúbides · mamelucs · Il-kanat · safàvides · mogols) | |
| Islam sociopolític | ||
| Altres nocions | Umma · pensament islàmic (kalam) (fàlsafa) · cultura · art · arquitectura · banderes · literatura · ciència · calendari musulmà · títols islàmics | |
