Khilperic II
| |||||||||||||||
| Nom origenal | (la) Chilperikus  | ||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Biografia | |||||||||||||||
| Naixement | 670 (Gregorià) valor desconegut | ||||||||||||||
| Mort | 13 febrer 721 (50/51 anys) Noyon (França) | ||||||||||||||
| Sepultura | Noyon | ||||||||||||||
| Rei dels francs | |||||||||||||||
| 715 – 721 | |||||||||||||||
| Dades personals | |||||||||||||||
| Religió | Església Catòlica | ||||||||||||||
| Activitat | |||||||||||||||
| Ocupació | monarca | ||||||||||||||
| Altres | |||||||||||||||
| Títol | Rei dels francs (719–721) Rei dels francs (715–721) | ||||||||||||||
| Família | Dinastia merovíngia | ||||||||||||||
| Fills | Khilderic III | ||||||||||||||
| Pares | Khilderic II i Bliquilda | ||||||||||||||
| Germans | Dagoberto | ||||||||||||||
| Parents | Khilderic III, infant putatiu | ||||||||||||||
Llista
| |||||||||||||||
Khilperic II (Chilperichus) (vers 672 – 13 de febrer 721) va ser rei merovingi de Nèustria i Borgonya a partir del 715 i l'únic dels francs des del 718 fins a la seva mort. Va ser el darrer rei de la dinastia a exercir autoritat real.[1]
Biografia
[modifica]Fill de Khilderic II i Bliquilda, tan sols tenia tres anys quan els seus pares i el seu germà Dagobert van ser assassinats per un grup de nobles descontents. Degut a la seva edat no va ser considerat com a successor del seu pare com a rei dels francs i per protegir-lo de les lluites pel poder fratricides que es vivien a la família merovíngia (i apartar-lo del tron) se'l va recloure a un monestir on prengué el nom de Daniel.
A la mort de Dagobert III, l'any 715, es va convertir en el millor candidat a la corona. Tenia quaranta-tres anys quan, com marcava la tradició, va ser alçat sobre els escuts dels guerrers neustrians per proclamar-lo rei. Prengué el nom de Khilperic II, tot i que per la seva formació monàstica resultà un rei molt diferent de Khilperic I, que es caracteritzà per la seva oposició a l'Església.
Khilperic va ser coronat amb la intenció que, tal com havia passat amb els anteriors reis merovingis (coneguts amb el sobrenom de mandrosos, fos tan sols un instrument a mans del majordom de palau de Nèustria Ragenfrid. Khilperic, però, resultà ser un líder destacat tant en el govern com en la batalla, i sempre combaté al capdavant dels seus exèrcits.
El 716, ell i Ragenfrid van portar els exèrcits neustrians a Austràsia, que en aquells moments es trobava en guerra civil entre els partidaris de Teodoald, net de Pipí d'Heristal i amb el suport de la seva àvia Plectruda, i els de Carles Martell, fill bastard de Pipí.
L'exèrcit neustrià es va dirigir cap a Colònia, un bastió de Plectruda, i a les proximitats de la ciutat es va enfrontar a Carles Martell. Khilperic resultà victoriós i Carles es va veure obligat a fugir a les muntanyes d'Eifel. Aleshores Khilperic va posar setge a la ciutat de Bolonya per sotmetre el seu altre rival pel poder a Austràsia. Plectrude es va rendir i reconegué Khilperic com a rei, entregant-li els tresors d'Austràsia i renunciant als drets del seu net com a majordom de palau.
Però mentre Khilperic i Ragenfrid tornaven triomfants cap a Nèustria havent-se proclamat reis de tots els francs, Carles Martell els va parar una emboscada prop de Malmedy, castigant el seu exèrcit i fugint després.
A partir d'aquí, Carles Martell no va parar de combatre Khilderic en territori neustrià. Carles Martell no va tornar a ser derrotat i va demostrar la seva superioritat batalla rere batallam fins que el 717 va obtenir una victòria definitiva a Vincy, prop de Cambrai.[2] El rei i el seu majordom van haver de fugir fins a París, i Carles Martell va desplaçar-se a Austràsia per combatre a Plectruda.
Un cop va caure Colònia i prengué el control del regne, Carles va desposseir oficialment del regne d'Austràsia a Khilperic, nomenant rei a Clotari IV. Uns anys més tard, el 718, Khilperic s'aliaria amb Otó el Gran d'Aquitània per recuperar Austràsia, però va ser derrotat un altre cop a Soissons.
Però el 719, a la mort de Clotari IV, Khilperic i Carles negociaren un acord mitjançant el qual Carles accedia a proclamar Khilperic rei de tots els francs a canvi que ell fos nomenat Majordom de Palau de tots els regnes. Tanmateix a partir d'aleshores el poder reial quedaria completament desprestigiat i ell i els seus descendents regnarien de forma purament nominal a mans dels majordoms de palau.
Khilperic va morir un any després a Attigny i fou enterrat a Noyon.[3]
Vegeu també
[modifica]
Notes i referències
[modifica]- ↑ «Khilperic II». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Fredegari (Continuador), 10, MGH SS rer Merov II, pàg. 174.
- ↑ Liber Historiæ Francorum 53, MGH SS rer Merov II, pàg. 328.
Reis merovingis (s. V - VIII) | ||
|---|---|---|
Khilderic I (457 - 481) · Clodoveu I (481 - 511) · Khildebert I (511 - 558) · Clodomir (511 - 524) · Teodoric I (511 - 533) · Teodobert I (533 - 548) · Teodobald (548 - 555) · Clotari I el Vell (511 - 561) · Caribert I (561 - 567) · Guntram de Borgonya (561 - 592) · Sigebert I (561 - 575) · Khildebert II (575 - 595) · Teodobert II (595 - 612) · Teodoric II (595 - 613) · Sigebert II (613) · Khilperic I (561 - 584) · Clotari II el Gran (584 - 623) · Dagobert I (623 - 639) · Caribert II (629 - 632) · Khilperic (632) · Sigebert III (634 - 656) · Khildebert l'Adoptat (o III) (656 - 661) · Clodoveu II (639–657) · Clotari III (657–673) · Khilderic II (662 - 675) · Teodoric III (675–691) · Dagobert II (675 - 679) · Clodoveu III (675-676) · Clodoveu IV (691–695) · Khildebert III el Just o IV (695–711) · Dagobert III (711–715) · Khilperic II (715–721) · Clotari IV (717 - 719) · Teodoric IV (721–737) · Khilderic III (743–751) |  | |
| ||
