Joan Olivé i Vagué
Joan Olivé i Vagué (Barcelona, 1906 -1980) va ser un cineasta i gran impulsor del cinema amateur.[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1906 Barcelona |
| Mort | 1980 (73/74 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | cineasta, director de cinema |
| Premis | |
Comerciant de professió, va arribar a ser un gran impulsor del cinema amateur.[1] Va entrar a l'escena del cinema no professional a la dècada dels cinquanta, a l'era del cinema en color. Es va dedicar plenament a dues passions que va combinar a la perfecció: el cinema i els viatges. La seva dona Emília Martínez Tomàs l'ajudava amb el muntatge de les pel·lícules. Ha estat considerat un exemple del cinema amateur clàssic de la burgesia barcelonina dels anys 60 i 70.[2]
Bona part de la seva obra, de més d'un centenar de pel·lícules, s'ha centrat especialment en documentals, molts dels quals estan dedicats a la seva ciutat, Barcelona.[2] La seva obra ha rebut diversos premis nacionals -Premi Ciutat de Barcelona[3][4] i Concurs Nacional de Centre Excursionista de Catalunya[5]- i internacionals[6] -entre ells Canes- i ha estat definit com "un dels millors cronistes gràfics de Barcelona".[7]
Olivé, que també va ser un gran aficionat a la pintura, s'ocupà especialment del cinema biogràfic dels grans pintors de la història de l'art i també dels grans artistes catalans, amb films que tracten figures històriques d'aquests artistes pictòrics, utilitzant, sovint, fotos o quadres com a eix de la narració i filmant els llocs de la vida del biografiat. Entre els múltiples films biogràfics de la seva obra, catorze tenen com a protagonista un pintor: Sorolla, Nonell, Cézanne, Opisso, Casas, Fortuny, Miró, Manet, Rembrandt, Van Gogh, Toulouse-Lautrec,[8] Gauguin, Picasso i Degas.[9]
El 1973 l'Ajuntament de Barcelona li concedí el títol de cronista oficial de la ciutat de Barcelona (1973), creat el 1952.[10][11]
Entre algunes dades menys conegudes de la seva biografia es troba la fundació el 1941, juntament amb la seva dona, Emilia Martínez, del llegendari comerç especialitzat en espardenyes, La Manual Alpargatera, en el número 7 del carrer d'Avinyó de Barcelona, el qual va ser inclòs en la llista de 400 comerços emblemàtics locals que mereixen una especial protecció.[12][13]
Fons
modifica El fons de Joan Olivé i Vagué es conserva a la Filmoteca de Catalunya. Recull documentació relativa a la seva faceta de cineasta amateur i a la seva vida. Conté a grans trets disset àlbums amb fotografies, notícies, crítiques, invitacions, premis, etc. i vint-i-cinc àlbums de caràcter familiar amb imatges del matrimoni. Les revistes Otro Cine, Cine Amateur i Altro cinema, així com retalls de premsa, també formen part del seu fons.
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 «Joan Olivé i Vagué». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 «Joan Olivé Vagué». Fundació Tàpies. Arxivat de l'original el 22 d’abril 2016. [Consulta: 5 abril 2016].
- ↑ «Proclamación de los premios "Ciudad de Barcelona"». La Vanguardia (Hemeroteca), 27-01-1963, pàg. 1 [Consulta: 5 abril 2016].
- ↑ A. M. T «El cine amateur y sus hombres. Olivé Vagué dos veces galardonado con el premio "Ciudad de Barcelona"». La Vanguardia (Hemeroteca), 03-02-1963, pàg. 25 [Consulta: 5 abril 2016].
- ↑ «Distinción a los cineístas "amateurs" Felipe Sagúes, Juan Pruna y Juan Olivé Vagué». La Vanguardia (Hemeroteca), 03-11-1963, pàg. 56 [Consulta: 5 abril 2016].
- ↑ «Crónica de la jornada». La Vanguardia (Hemeroteca), 24-11-1961, pàg. 29 [Consulta: 5 abril 2016].
- ↑ Tomàs, Jordi; Beorlegui, Albert. El cinema amateur a Catalunya. Barcelona: Institut Català de les Indústries Culturals, 2009, p. 270-274.
- ↑ A. M. T «Actividades del cineasta Olivé Vague. Un interesante filme sobre Toulouse-Lautrec». La Vanguardia (Hemeroteca), 04-12-1971, pàg. 60 [Consulta: 5 abril 2016].
- ↑ Nogales Cárdenas, Pedro. «La biografía en el cine no profesional. Formas, usos y planteamientos». A: Camarero, Gloria (ed.). La biografía fílmica: actas del Segundo Congreso Internacional de Historia y Cine (2, 2010, Madrid)[cd-rom] (en castellà). Madrid: T&B editores, 2011, p. 307-321. ISBN 978-84-694-3147-4 [Consulta: 5 abril 2016].
- ↑ Permanyer, Lluís «Els cronistes oficials de Barcelona». Revista de Catalunya, Núm. 280, 2012, pàg. 59-73 [Consulta: 5 abril 2016].
- ↑ Favà, Maria «Fabre, Huertas y Permanyer, cronistas de Barcelona». Cuaderno Central, Núm. 65, 2005, pàg. 56 [Consulta: 5 abril 2016].
- ↑ Escales, Carme «La casa de la 'espardenya'». El Periódico, 26-03-2014 [Consulta: 5 abril 2016].
- ↑ Fancelli, Agustí «¿Adiós a la alpargata?» (en castellà). El País, 09-07-2007 [Consulta: 5 abril 2016].