1.

Dades generals

La Tour Eiffel és una torre de ferro construïda per Gustave Eiffel entre 1887-1889, i que
s’aixeca al Champ de Mars a París

Gustave Eiffel (1832-1923) va ser un enginyer francès, especialista en estructures

metàl·liques i, com a tal, realitzà una extraordinària carrera internacional. És autor de diversos
ponts en diferents països del món, com el pont de Maria Pia, sobre el riu Duero, a Portugal,
una de les seves primeres obres (substituït el 1991), o el de Bir-Hakeim, a París; catedrals (a
diferents ciutats sud-americanes), mercats, estacions ferroviàries (com la de Pest, a Hongria), i
també de l’estructura interna de l’Estàtua de la Llibertat, a Nova York. Però la seva obra més
coneguda és la torre que porta el seu nom, la Tour Eiffel.

El seu projecte data de 1884 però va ser el 1887 que li va ser encarregada la construcció
d’aquesta torre de ferro pudelat, de 300 metres d’alçada, en ocasió de l’Exposició Universal
de París que havia de tenir lloc el 1889, any del centenari de la Revolució Francesa.
Va ser, en el seu moment, el monument més alt del món. L’antena de ràdio (de 24 metres) que
corona el seu cim va ser afegida més tard. Segons la temperatura ambient, la cúspide de la
Torre pot apropar-se o allunyar-se del terra uns vuit centímetres, a causa de la dilatació del
metall.

És un exemple de l’arquitectura del ferro, un dels nous sistemes de construcció que van ser
possibles gràcies als nous materials posats a disposició dels constructors per la Revolució
Industrial i que caracteritzen una de les tendències arquitectòniques del segle XIX.

L’arquitectura del segle XIX presenta tres tendències:

Una tendència historicista i eclèctica que comença amb el Neoclassicisme i continua amb
els diferents “neos”: neoromànic, neogòtic, neoàrab.
L’arquitectura del ferro i els nous materials posats a l’abast dels constructors per la
Revolució Industrial.
El Modernisme, moviment que es desenvolupa a cavall dels segles XIX i XX.

Des del segle XVIII els arquitectes havien buscat la inspiració en els models i formes del
passat. En primer lloc, l’antiguitat clàssica grega i romana va ser el fonament del
Neoclassicisme
L’aplicació a l’arquitectura del principi romàntic d’exaltació del nacionalisme i la pròpia
tradició cultural, porta a un període en què predominen les obres basades en els estils
medievals. És el que anomenem historicisme.
El que va tenir més acceptació va ser el neogòtic perquè era un estil considerat “nacional” a
França, Anglaterra, Alemanya i als països del nord d’Europa, no una importació d’arrel llatina,
i perquè era el que més s’enfrontava al classicisme. L’arquitecte francès Viollet-Le-Duc va ser
el principal teòric i impulsor del retorn al gòtic.

Paral·lelament a tota aquella proliferació d’arquitectures historicistes trobem una altra

arquitectura construïda amb els nous materials: ferro, vidre, formigó armat i, a partir de 1860,
acer. És l’anomenada arquitectura del ferro i dels nous materials.

El segle XIX és el segle de la industrialització i de la primera gran explosió demogràfica a

1
Europa i Amèrica del Nord. Això planteja unes necessitats constructives noves: xarxes
ferroviàries, estacions de ferrocarril, ponts, edificis industrials, nous habitatges, magatzems,
mercats, etc. Cal construir molt, de pressa i a preus moderats. Aquestes noves necessitats
demanen noves solucions basades en els materials que la pròpia indústria proporciona i,
també, abandonar els vells prejudicis formals heretats de la tradició acadèmica.

Els primers edificis construïts amb ferro són ponts, estacions ferroviàries, mercats... és a dir,
edificis realitzats per enginyers (formats en les escoles o universitats tècniques) i no per
arquitectes (formats, com els pintors i escultors, en Acadèmies o en el taller d’un mestre
arquitecte i, per tant, de formació més artesana). Alguns edificis, com les esglésies
neogòtiques, les estacions de tren o els grans magatzems, presenten una façana de pedra o de
maons que amaga el ferro utilitzat en la seva estructura interior.

Henry Labrouste (1801-1875) va ser el primer arquitecte acadèmic que va utilitzar el ferro no
només amb finalitat estructural sinó també decorativa com es pot apreciar a la Biblioteca de
Sainte Genenviève (1843-1850) de París i, sobretot, al la Biblioteca Nacional (1858-1868) de
la mateixa ciutat.
V. Baltard, amb Les Halles Centrales, en la capital francesa, inaugurava el 1853 una sèrie de
mercats de ferro que es construirien per tota Europa. Una mostra poden ser el de Sant Antoni
(de A. Rovira, 1872-1874) o el del Born (de J. Fontseré i J.M. Cornet, 1873-1876), a
Barcelona.
Al mateix temps, i amb combinació amb el ferro, s’utilitzà el vidre. Amb aquests dos nous
materials es van construir àmplies superfícies de sostres i parets transparents com hivernacles,
galeries i amplis pavellons destinats a les exposicions universals.

El gran triomf de l’arquitectura del ferro i del vidre va arribar, precisament, amb les
Exposicions Universals, grans mostres creades per exalçar les conquestes de la indústria, el
comerç i les arts.

Tot el segle XIX va estar dominat pels invents i per un sentiment d’eufòria davant el progrés.
Des de 1797 se celebraven a París exposicions i fires on es mostraven els nous productes de
luxe i la idea de convertir aquestes exposicions en un esdeveniment mundial va sorgir a
França el 1849, quan el ministre de comerç va suggerir la possibilitat d’organitzar una
exposició internacional. Però va ser Anglaterra, sota el regnat de la reina Victòria, qui va
organitzar la primera d’aquestes exposicions, que es va fer a Londres l’any 1851. Calia un
edifici de gran amplitud, que, al mateix temps fos un exponent de la modernitat i que es
pogués muntar amb rapidesa. Per satisfer aquestes necessitats, Joseph Paxton (1803-1865) va
construir el Crystal Palace, immensa nau basada en l’estructura dels hivernacles, en la qual es
van utilitzar a gran escala, per primera vegada, la construcció amb mòduls prefabricats. Tots
els pavellons que havien d’albergar les successives exposicions universals es van inspirar en
ell.

A les successives Exposicions Universals, les Galeries de les màquines (que presentaven els
avenços tècnics que meravellaven els visitants) van ser sempre l’edifici que donava les
solucions tècniques més audaces. El punt culminant va ser la construïda per Dutert i
Conttancin per a l’Exposició Universal de París de 1889, en la qual un sistema d’arcs de
ferro cobria un enorme espai de 115 x 420 metres sense cap suport que trenqués la diafanitat

2
de l’espai.

Amb motiu d’aquest esdeveniment, l’enginyer Gustave Eiffel (1832-1923) va construir una
enorme torre de ferro, la Tour Eiifel, que havia de mostrar la puixança de la indústria
siderúrgica i de l’enginyeria franceses. A diferència d’altres edificis concebuts especialment
per a exposicions universals i construïts en ferro i vidre, la torre Eiffel era un simple esquelet
de metall edificat a partir de criteris racionals i aerodinàmics, sense cap altre funció que no fos
la de representar el triomf de la tècnica en el món modern.

2. Anàlisi formal i estilística

La torre està formada, essencialment per dos elements: una base rectangular, una mena de
tamboret que reposa sobre quatre peus que es perllonguen fins a la plataforma reduïda que
constitueix el segon pis, i un piló piramidal. Donada la proximitat del riu i la naturalesa del
subsòl, els seus fonaments tenen, en cadascun dels peus, una profunditat de 30 metres i
descansen sobre quatre gats hidràulics.

Els quatre peus de la base, units per estructures arquejades recorden els ulls dels ponts de ferro
que eren l’especialitat d’Eiffel; en els arcs d’unió dels peus hi ha la concessió més clara al
decorativisme, amb una ornamentació trenada. A partir de la primera plataforma, el traçat
piramidal produeix un estrenyiment molt pronunciat que accentua la sensació de verticalitat.

La importància de la base està directament relacionada amb la necessitat de resistir la força

del vent que podria tirar a terra la torre. La dificultat més gran de la seva construcció va ser la
unió dels quatre peus a l’altura del primer pis: amb el mitjans de l’època calia implantar amb
la més gran precisió possible, quatre pilars de ciment armat (els fonaments), separats l’un de
l’altre 80 metres, aixecar sobre ells quatre peus esbiaixats i calçar-los amb precisió
mil·limètrica a 50 metres del terra, amb unes bigues de 7 metres. La construcció de la
prolongació d’aquets peus per damunt de la plataforma del primer pis i la del piló, van ser
menys difícils.

La torre és resultat d’encadellar les diferents peces de ferro amb reblons. El que fa que la torre
resisteixi la força del vent és, d’una banda, l’amplitud i la solidesa de la base i, de l’altra, el fet
que el piló sigui tan prim. Aquest disseny aerodinàmic fa que la superfície exposada a la força
del vent sigui molt petita en la part superior i així es vegi poc afectada per aquell.

A diferència dels gratacels moderns, la torre té una estructura visible, amb només dues
plataformes intermèdies i un mirador superior. El seu manteniment inclou l’aplicació de
pintura, cada cinc anys per protegir-la de la corrosió. El seu color ha canviat sis vegades al
llarg de la seva història (es pot votar per escollir el color amb què ha de ser pintada). El color
original de la torre va ser el groc.
També ha anat canviant la seva il·luminació: l’última posa de relleu especialment la seva
estructura interna.

La torre Eiffel reforça el triomf dels tècnics, dels enginyers, sobre els artistes en l’arquitectura.

3
3. Significat i funció

La torre és una construcció que no té cap altra funció que mostrar els elements de la seva
estructura, però esdevé un símbol de modernitat que s’aixeca per damunt d’altres símbols
tradicionals de París com les torres de Notre Dame o la cúpula dels Invàlids. És, però un
monument mancat de contingut commemoratiu: no celebra cap victòria ni fet del passat sinó
l’empremta del present i del futur. Els elements purament constructius són els que prevalen:
l’estructura de peces de ferro encadellades, el càlcul de les dilatacions dels metalls i de les
tensions,etc.

El fet de ser una estructura oberta magnifica la funció estètica d’aquesta mateixa estructura,
perquè és tota ella la que es retalla en el cel, no només la silueta, el volum exterior; així
transmet una sensació de lleugeresa que no es correspon amb el seu pes real. (7.300 tones
quan es va construir. Ara en pesa 10.000 per les dependències que se li han afegit). Al seu
interior hi ha escales i ascensors així com restaurants i botigues.

4. Valoració i conclusió

La majoria dels intel·lectuals i artistes del moment criticaren la Torre, amb poques excepcions
com el pintor Seurat; en canvi, per a molts pintors de les primeres dècades del s. XX, com
Robert Delaunay, Marc Chagall, etc. va ser un objecte d’experimentació formal i la van
convertir en protagonista de les seves obres.

La torre Eiffel va aportar a París l’empremta del segle XIX i avui s’aixeca com expressió de la
fe en el progrés, en la facultat inventiva i en les possibilitats de la tècnica que van caracteritzar
aquella època. Van passar molts anys fins que aconseguís un reconeixement estètic aquesta
construcció que va trencar totes les convencions històriques i que no tenia cap funció
específica (era només l‘arc d‘entrada a l‘Exposició). Avui dia és el símbol indiscutible de
França, en general, i de París, en particular.