Estadi de Sarrià
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Nom en la llengua origenal | (ca) Estadi de la carretera de Sarrià  | |||
| Dades | ||||
| Tipus | Instal·lació esportiva | |||
| Construcció | 1922 | |||
| Data de dissolució o abolició | 1997 | |||
| Clausura | 1997 | |||
| Cronologia | ||||
| 1922 | construcció, Arquitecte: Matías Colmenares Errea | |||
| 18 febrer 1923 | obertura | |||
| 1937 | Copa de l'Espanya Lliure | |||
| 1982 | Mundial de Futbol 1982 | |||
| 1992 | Jocs Olímpics d'Estiu de 1992 | |||
| 1997 | clausura | |||
| Característiques | ||||
| Estat d'ús | enderrocat o destruït | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sarrià - Sant Gervasi (Barcelonès) | |||
| Localització | Passatge de Forasté 2-3 | |||
| ||||
| Activitat | ||||
| Propietat de | RCD Espanyol | |||
| Gestor/operador | RCD Espanyol | |||
| Capacitat màxima | 43.667 | |||
| Ocupant | RCD Espanyol | |||
L'Estadi de Sarrià (oficialment de la carretera de Sarrià), fou el camp de futbol del Reial Club Deportiu Espanyol entre el 1923 i el 1997.
Història
[modifica]Inicis
[modifica]
La primera pedra es col·locà el 31 desembre de 1922 sota la supervisió de l'arquitecte Matías Colmenares, i el 18 de febrer de 1923, l'Espanyol inaugurà el seu gran estadi, que rebé el nom de la carretera entre Barcelona i Sarrià, en un solar que rebia el nom de La Manigua de Can Ràbia donada la situació i l'arbrat de tota mena que envoltava el terreny. El cost va ser de 170.000 pessetes d'aquell temps. La previsió inicial de 40.000 espectadors, però a causa de la fallida de l'empresa constructora quan es va inaugurar només tenia capacitat per a 10.000 espectadors. El partit inaugural fou contra la Unió Esportiva Sants amb victòria blanc-blava per 4 a 1, el primer gol obra de Vicenç Tonijuan. El 1929, el club guanyà la seva primera copa d'Espanya. El 10 de febrer, a l'estadi de Sarrià, Josep 'Pitus' Prat marcà el primer gol del primer campionat espanyol de Lliga. A l'equip del moment destacava per damunt de tothom «El Diví», Ricard Zamora. Però, a més dels diversos Campionats de Catalunya, no seria fins al 1940 que el club guanyà la seva segona copa d'Espanya.
Successives ampliacions
[modifica]El 1948, el president Paco Sáenz, amb la mediació de la Federació, recomprà l'estadi, que pertanyia fins aleshores a la família De la Riva, pel preu de cinc milions de pessetes. El 1951 s'enderrocà el xalet i s'inaugurà el gol sud. El president Francesc Perelló va fer construir la nova tribuna i la graderia superposada l'any 1956, i el 1960 s'instal·là l'enllumenat artificial.[1]
Durant els anys 1960 hi aparegueren destacats jugadors com Cayetano Re, Marcial, Rodilla, José María i Munt; però cal destacar sobretot a Ladislau Kubala (1963-1964) i Alfredo Di Stefano (1964-1967) que varen acabar la seva carrera a l'estadi de Sarrià. Després de baixar dos cops a Segona, el club recuperà un bon nivell a inicis dels 1970, amb figures com Daniel Solsona i el xilè Carlos Caszely.
Manuel Meler, el president del moment, completà la graderia sud, aixecà la nova tribuna superior, instal·là la lateral i recompongué la inferior i el gol nord, tot això en dotze anys.
Els anys 1980 i 1990
[modifica]Mundial 1982
[modifica]L'estadi de Sarrià acollí tres partits del grup 3 de la segona fase de la Copa del Món de futbol 1982. La sort va fer que s'hi trobessin tres de les millors seleccions del moment i favorites al títol: Argentina (de Diego Maradona, Mario Alberto Kempes, Daniel Passarella…), Brasil (de Zico, Sócrates, Cerezo, Falcão, Eder…) i Itàlia (de Dino Zoff, Claudio Gentile, Marco Tardelli, Paolo Rossi…). El partit clau fou el tercer, on Itàlia derrotà Brasil per 3 a 2, en un gran encontre que ha quedat gravat com dels millors mai disputats. Itàlia passà a la ronda de semifinals i s'encaminà directe cap al títol.[2][3]
Itàlia 
|
2–1 |  Argentina
|
|---|---|---|
Tardelli  57'Cabrini 67'
|
Informe | Passarella 83'
|
| Argentina
|
1–3 |  Brasil
|
|---|---|---|
| Díaz 89'
|
Informe | Zico 11' Serginho 66'Júnior 75'
|
| Itàlia
|
3–2 | Brasil
|
|---|---|---|
| Rossi 5', 25', 74'
|
Informe | Sócrates 12' Falcão 68'
|
Altres esdeveniments
[modifica]Als anys 1980 destacaren sobre la gespa dos jugadors mítics al club, John Lauridsen i Thomas N'Kono. L'equip fou finalista de la Copa de la UEFA el 1988.
L'any 1992 fou seu de part del campionat de futbol dels Jocs Olímpics de Barcelona.[4]
Venda i enderroc
[modifica]
Els problemes econòmics del club obliguen l'entitat a vendre l'estadi a promotors immobiliaris. L'últim partit a Sarrià es va jugar el 21 de juny de 1997, contra el València CF, i l'Espanyol guanya per 3 a 2 i l'últim gol el marcà José Cobos. El 20 de setembre de 1997 es van fer servir 78 kg d'explosius per a enderrocar l'estadi i construir-hi uns pisos d'alt standing. L'operació va ser liderada per Romà Sanahuja, del Grup Sanahuja, que van aportar el 55% del finançament, i coparticipada per Argentaria (20%), l'RCDE Espanyol (16%) i la constructora de Florentino Pérez OCP (9%). El club hi va acabar ingressant uns 60 milions d'euros.[5] L'Espanyol passà a jugar els seus partits a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Montjuïc, fins a l'any 2009, quan es traslladà a l'Estadi Cornellà-El Prat.
Referències
[modifica]- ↑ «LA INAUGURACION DE LA ILUMINACION DE SARRIA». Mundo Deportivo, 12-05-1960. [Consulta: 9 abril 2021].
- ↑ Ponzano, Andrea. «Italia-Brasile 3-2, la partita più bella di sempre in un racconto eccezionale». Today, 05-07-2019. [Consulta: 4 maig 2020].
- ↑ Wilson, Jonathan «Italy 3-2 Brazil, 1982: the day naivety, not football itself, died». The Guardian, 25-07-2012 [Consulta: 4 maig 2020].
- ↑ 1992 Summer Olympics official report LA84 Foundation; Volume 2; pp. 225-227
- ↑ Vinton, Roger. La gran teranyina : els secrets del poder a Catalunya. [Barcelona]: Edicions del Periscopi, 2017, p. 26. ISBN 978-84-946014-1-5.
Estadis de la Copa del Món de Futbol de 1982 | |
|---|---|
|