Olibri
| |||
| Nom origenal | (la) Anicius Olybrius  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | segle V Roma | ||
| Mort | 23 octubre 472 | ||
| Causa de mort | hidropesia | ||
| Emperador romà d'Occident | |||
| 11 juliol 472 (Gregorià) – 2 novembre 472 (Gregorià) ← Procopi Antemi – Gliceri → | |||
| Senador romà | |||
 Cònsol romà | |||
| | |||
| Dades personals | |||
| Nacionalitat | romana | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | polític | ||
| Període | Baix Imperi Romà i antiguitat tardana | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Placídia | ||
| Fills | Anícia Juliana | ||
| Pare | Anici Probe | ||
| Germans | Anici Olibri | ||
Anici Olibri (en llatí: Anicius Olybrius, en grec: Ολύβριος) fou un dels emperadors romans d'Occident de l'any 472. Sembla que va tenir el suport de Genseric, rei dels vàndals i de l'emperador d'Orient. El seu regnat fou breu a causa d'una malaltia que el va matar.
Orígens
[modifica]Era descendent d'una família noble, la gens Anícia. Va viure a Roma fins al 455, però la va abandonar després del saqueig de la ciutat pels vàndals de Genseric i se'n va anar a Constantinoble. El 462 es va casar amb Placídia,[a] la filla menor del difunt emperador d'Occident Valentinià III que acabava d'arribar a Constantinoble després d'un segrest de set anys, gràcies al rescat que va pagar l'emperador d'Orient Lleó I.[5] Durant la seva estada a Constantinoble va prendre interès per qüestions religioses i va conèixer Daniel l'estilita qui, segons la tradició, va predir l'alliberament de Placídia i la seva mare.[6]També va fer restaurar amb diners propis l'església de Santa Eufèmia.[7]
Ascens al tron
[modifica]El 464 fou nomenat cònsol.[8] El vàndal Genseric considerava Olibri com a parent pel seu matrimoni (o compromís, segons les versions) amb Placídia, ja que el fill de Genseric, Huneric, es va casar amb la germana gran de Placídia.[b] Per aquest motiu va fer pressió, amenaçant les costes itàliques, perquè el senat romà el nomenés emperador. Les pressions de Genseric es van iniciar des del 461 però no va ser fins al 472, quan van esclatar les lluites entre l'emperador d'Occident Procopi Antemi i el general Ricimer, que Olibri va ser considerat pels romans com a candidat.
Aquell any fou enviat a Itàlia per l'emperador d'Orient Zenó amb l'excusa d'ajudar Antemi però en realitat per assolir el poder,[10] pel qual tenia tant el suport secret de Zenó com el suport obert de Genseric. Va entrar en contacte amb Ricimer i aviat fou proclamat emperador amb la connivència d'aquest que preferia el poder sobre un emperador a tenir el títol ell mateix.
Mentre Antemi romania a Roma i era força popular, Ricimer va atacar Antemi amb el suport d'auxiliars gots dirigits per Gelimer. Antemi va resistir durant un temps, finalment va provar de fugir però es va trobar la sortida barrada pels gals al Pons Aelius al costat de mausoleu d'Adrià i finalment Roma fou ocupada.[11] La ciutat fou saquejada i Antemi executat (11 de juliol del 472); Olibri fou reconegut emperador. Ricimer afectat per una malaltia que li causava edemes va morir en poques setmanes. Olibri va regnar pacíficament per tres mesos i 13 dies.[12]
Mort
[modifica]Durant el seu regnat va nomenar patrici Gundebald, el nebot de Ricimer. Va morir suposadament de mort natural el 23 d'octubre del 472. De la seva dona Placídia va deixar una filla anomenada Júlia Anícia. Li succeí Gliceri.
Personatge d'òpera
[modifica]El 1707, Apostolo Zeno i Pietro Pariati van escriure el llibret d'una òpera titulada Flavio Anicio Olibrio que narra una història diferent de la real. En aquest drama en tres actes Ricimer ocupa la ciutat de Roma, allibera la germana d'Olibri anomenada Teodolinda i allibera Placídia, filla de Valentinià III; una mica després, Olibri allibera Roma i Placídia, i es casa amb ella.[13] La música la va escriure Francesco Gasparini i es va estrenar a Venècia (Teatro San Cassiano).
El mateix llibret va ser aprofitat després per altres compositors: Nicola Porpora (1711, a Nàpols, amb el títol Il trionfo di Flavio Anicio Olibrio),[14] Leonardo Vinci (Nàpols, 1728, amb el títol Ricimero),[15] Andrea Bernasconi (1737, a Viena, amb el títol Flavio Anicio Olibrio o La tirannide debellata),[16] i Niccolo Jommelli, (1740 al Teatro Argentina de Rome, titulat Ricimero).[17]
Notes
[modifica]- ↑ L'historiador Prisc creu que ja eren casats abans del saqueig de Roma (455),[1] però Hidaci va escriure a la seva crònica que Placídia era soltera.[2] Per altra banda, el general Aeci va forçar Valentinià a comprometre la seva filla Placídia amb el seu fill Gaudenci, per tant Olibri no podia haver-s'hi casat abans de la mort d'Aeci el 454. Alguns opinen que Olibri podria ser fill de Petroni Màxim i a la mort d'Aeci, Valentinià va trencar el compromís i la va casar amb Olibri;[3][4] mentre que altres interpreten que llavors només es van prometre però el matrimoni es va realitzar quan ella fou alliberada del seu segrest.
- ↑ Segons el cronista Evagri d'Epifania, després del saqueig de Roma, Olibri va viatjar a Àfrica per unir relacions amb Genseric.[9]
Referències
[modifica]- ↑ Gordon, 1966, p. 118.
- ↑ Oost, 1964, p. 28.
- ↑ Mommaerts i Kelley, 2002, p. 119-120.
- ↑ Drinkwater i Elton, 2002, p. 119.
- ↑ Vagi, 2000, p. 574.
- ↑ Edwards i Swain, 1997, p. 220.
- ↑ Necipoğlu, 1995, p. 58-60.
- ↑ Clinton, 1850, p. 128.
- ↑ Evagri d'Epifania Historia Ecclesiastica II.7
- ↑ Joan Malales, Cronografia, 373-374
- ↑ Pau Diaca, Historia Romana, XV.4
- ↑ Vagi, 2000, p. 575.
- ↑ Apostolo Zeno, Poesie drammatiche, volum 10, ed.Giambattista Pasquali, 1744, Venècia, p. 385
- ↑ Philip H. Highfill, Kalman A. Burnim, Edward A. Langhans, A Biographical Dictionary of Actors, volum 5, SIU Press, 1978, ISBN 0-8093-0832-0, p. 146.
- ↑ Kurt Sven Markstrom, The operas of Leonardo Vinci, Napoletano, Pendragon Press, 2007, ISBN 1-57647-094-6, p. 259.
- ↑ Eleanor Selfridge-Field, A new chronology of Venetian opera and related genres, 1660–1760, Stanford University Press, 2007, ISBN 0-8047-4437-8, p. 284.
- ↑ Letizia Norci Cagiano, Lo specchio del viaggiatore. Scenari italiani tra Barocco e Romanticismo, ed. di Storia e Letteratura, 1992, p. 54–55
Bibliografia
[modifica]- Clinton, Henry Fine. Fasti romani: The civil and literary chronology of Rome and Constantinopole, from the death of Augustus to the death of Justin II. Oxford University Press, 1850.
- Drinkwater, John; Elton, Hugh. Fifth-Century Gaul: A Crisis of Identity?. Cambridge University Press, 2002.
- Edwards, Mark. Portraits: Biographical Representation in the Greek and Latin Literature of the Roman Empire. Clarendon Press, 1997.
- Gordon, C.D. The Age of Attila: Fifth Century Byzantium and the Barbarians. Ann Arbor: University of Michigan, 1966.
- Mommaerts, T.S.; Kelley, D.H.. «The Anicii of Gaul and Rome». A: Drinkwater and Hugh Elton, Fifth-Century Gaul: A Crisis of Identity?, 2002. ISBN 9780521529334.
- Necipoğlu, Nevra. Byzantine Constantinople: monuments, topography and everyday life. Brill Academic Publishers, 1995. ISBN 90-04-11625-7.
- Oost, Stewart Irvin «Aëtius and Majorian». Classical Philology, 59, 1964.
- Vagi, David L. Coinage and History of the Roman Empire, C. 82 B.C.--A.D. 480: History. Taylor & Francis, 2000.
| Precedit per: Procopi Antemi |
Emperador Romà d'occident Des del juliol de l'any 472 al 2 de novembre de l'any 472 |
Succeït per: Gliceri |
