Escalfament global

No s'ha de confondre amb Canvi climàtic.

L'escalfament global és el procés d'augment gradual de la temperatura de la Terra com a resultat de l'activitat humana. Malgrat que hi ha hagut altres períodes de canvi climàtic en la història de la Terra, no n'hi ha cap que hagi estat tan ràpid com l'episodi actual. La causa principal d'aquest fenomen són les emissions de gasos d'efecte hivernacle, majoritàriament diòxid de carboni (CO₂), metà (CH₄) i òxid nitrós (N₂O).

Temperatura mitjana de l'aire a la superfície entre el 2011 i el 2020 en comparació amb la mitjana del període 1951-1980

Probablement fenòmens naturals com la variació solar i els volcans van provocar una mica d'escalfament global des de l'època preindustrial fins al 1950 i un lleuger refredament des del 1950 cap endavant. Aquestes conclusions bàsiques han estat aprovades per, com a mínim, 30 societats i acadèmies científiques, incloent-hi totes les acadèmies nacionals de ciència dels països més industrialitzats. Mentre que alguns científics individuals han mostrat desacord amb aquesta hipòtesi, la gran majoria de científics que treballen en el canvi climàtic estan d'acord amb les conclusions principals de l'IPCC.

Projeccions de models climàtics indiquen que les temperatures de la superfície s'incrementaran d'1,1 a 6,6 °C durant el segle xxi. L'incert en aquesta estimació és l'augment o no d'emissions de gas amb efecte d'hivernacle i l'ús de models amb una sensibilitat climàtica diferent. Una altra cosa incerta és com l'escalfament i altres canvis relacionats variaran en cada regió. La majoria dels estudis se centren en el períodes després del 2100, i es creu que l'escalfament continuarà uns mil anys si el nivells de gas amb efecte d'hivernacle s'estabilitzen. Això és degut a la gran capacitat de calor dels oceans.

L'augment de la temperatura global provocarà l'elevació del nivell dels mars i oceans i canviarà el nombre de precipitacions, incloent-hi una expansió de les regions subtropicals desèrtiques. Altres efectes inclouen l'augment en la intensitat del clima extrem, canvis en les collites, modificacions de les rutes comercials, el retrocés de glaceres i extinció d'espècies. Segons Nicolas Stern, execonomista del Banc Mundial, el cost del canvi climàtic podria suposar entre el 5% i el 20% del PIB mundial el 2050.

La majoria dels governs han signat i ratificat el Protocol de Kyoto per reduir les emissions de gas amb efecte d'hivernacle.

Dades científiques

Inusual temperatura al mes de gener a València

El consens científic (encara que hi ha veus que s'oposen a aquesta hipòtesi) sobre l'escalfament global és que la terra s'està escalfant, i que les emissions dels gasos de l'efecte d'hivernacle produïdes per la humanitat són molt significatives. No obstant això, no se sap amb precisió la relació entre aquests dos fenòmens.

Els científics de l'atmosfera saben que en afegir diòxid de carboni (CO₂) o metà (CH₄) a l'atmosfera, ceteris paribus, sense cap altre canvi, la temperatura del planeta s'incrementaria. De fet, els gasos d'efecte d'hivernacle que han estat a l'atmosfera des de fa milions d'anys, creen un efecte d'hivernacle natural sense les quals la temperatura de la Terra seria 30 °C més baixa, inhabitable. Per tant, no hi ha cap debat sobre el fet que en afegir CO₂ i CH₄ s'incrementin les temperatures mitjanes ceteris paribus, sinó en l'efecte net que tindria l'augment d'aquests gasos o la interacció dels gasos amb altres, i si els canvis en la biosfera, en el vapor d'aigua o els núvols cancel·larien l'efecte d'escalfament. Els resultats climatològics també són una qüestió controvertible; no se sap amb precisió si l'augment de la temperatura produiria més o menys precipitació (l'augment de vapor d'aigua a l'atmosfera n'augmentaria la humitat però disminuiria la precipitació). En qualsevol cas, un escalfament global del planeta a curt termini, encara que sigui d'uns pocs graus, podria tenir efectes molt importants: desgel dels casquets polars i inundació de zones costaneres, desertització, canvis climàtics, etc.

De 1860 a 1900 la temperatura global (mar i terra) s'ha incrementat 0,75 °C. Les temperatures de l'atmosfera baixa s'han incrementat entre 0,12 i 0,22 °C cada dècada des de 1979. Es creu que durant 1000 o 2000 anys abans de 1850 les temperatures van ser estables amb fluctuacions locals o regionals, com ara el Període d'Escalfament Medieval o la Petita Edat de Gel. La llargària de temps sobre el qual es concentra la recerca climàtica varia depenent de l'enfocament del termini (curt o llarg) i de les dades disponibles per a la investigació. Les dades sobre la temperatura globals van començar el 1860. Altres estudis recomanen estendre el model 1000 anys abans. Els mesuraments satel·litaris disponibles de la troposfera comencen el 1979.

Al llarg del segle passat, la temperatura global (terra i mar) s'ha incrementat 0,6 ± 0,2 °C. Els efectes d'aquest escalfament global són mesurables. També, el diòxid de carboni atmosfèric s'ha incrementat de 280 parts per milió (ppm) en volum el 1880 al voltant de 315 ppm el 1958 i 367 ppm el 2000, un increment del 31% en 200 anys. Segons el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, onze dels dotze últims anys (referint-se al període 1995-2006) es troben entre els dotze anys més calorosos des de 1850, data des de la qual es mesura la temperatura del planeta a escala global. Altres emissions de gasos d'efecte d'hivernacle també s'han incrementat. Les emissions que s'esperen en el futur de diòxid de carbó continuaran incrementant-se a causa de l'ús de combustibles fòssils, encara que la trajectòria dependrà dels desenvolupaments econòmics, sociològics, tecnològics i naturals.

Basant-se en les dades obertes uns científics publicaren gràfics de l'evolució de la temperatura anual de diverses regions del planeta. Aquestes dades mostren a simple vista una progressió d'escalfament a llarg termini.

See or edit raw graph data.

Causes de l'escalfament

Causes antropogèniques

Per a molts científics l'increment de diòxid de carboni i d'altres gasos d'efecte d'hivernacle, i l'increment de la temperatura global estan relacionats. Aquesta teoria (entès en el sentit científic de la paraula) ha estat resumida en les investigacions de la Comissió Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC). En el seu Tercer Report de Valoració, la IPCC va concloure que "la major part de l'escalfament observat durant els últims 50 anys és atribuïble a les activitats humanes".

La IPCC ha donat diversos escenaris possibles de les emissions de diòxid de carboni, entre 540 i 970 ppm per al 2100. Els models climàtics, afectats pels estimats de l'increment de diòxid de carbó així com, en menor mesura, pel decrement dels aerosols de sulfat, prediuen un increment de les temperatures, entre 1,4 i 5,8 °C entre 1990 i 2100. La major part de la incertesa dels models és causada pel desconeixement de les emissions futures de diòxid de carboni, i també de la incertesa sobre la precisió dels models climàtics. Les recerques del clima prediuen que si els nivells dels gasos d'efecte d'hivernacle i l'activitat solar romanen constants, així i tot hi hauria un increment del 0,5 °C (i alguns models prediuen un increment d'1 °C), durant els pròxims 100 anys.

Les plantes d'energia de carbó, les emissions dels automòbils i de les fàbriques i altres activitats humanes produeixen 22 mil milions de tones de diòxid de carboni i altres gasos d'efecte d'hivernacle cada any. L'agricultura, l'abonament o fem, el gas natural, els arrossars, els composts i altres fonts contribueixen amb 250 milions de tones de metà cada any. La meitat de les emissions humanes encara són a l'atmosfera. Les concentracions atmosfèriques de CO₂ i CH₄ s'han incrementat 31% i 149% respectivament des dels nivells preindustrials de 1750. Aquest increment és considerablement major que durant cap altre període dels últims 650.000 anys, segons les dades disponibles de l'extracció de les capes de gel. De l'evidència geològica indirecta, es creu que els valors de diòxid de carboni actuals van existir fa 40 milions d'anys. Tres quartes parts de les emissions antropogèniques de diòxid de carboni a l'atmosfera durant els darrers 20 anys són causades per la crema de combustible fòssil. La resta prové del canvi de l'ús de la terra, principalment a causa de la desforestació. Cal esmentar que les emissions antropogèniques d'altres contaminants, principalment de l'aerosol de sulfat, poden tenir un efecte contrari de refredament.

Encara que la presentació de la teoria de les causes antropogèniques ha tingut molta acceptació i dels incentius econòmics (especialment de Rússia) foren prou per a persuadir els governs de 150 nacions a ratificar el Protocol de Kyoto, encara hi ha problemes sobre la quantitat de gasos que causen l'escalfament del planeta. La incertesa roman i ha estat emfatitzada pels polítics, i encara n'hi ha d'altres que qüestionen els costos necessaris per reduir l'escalfament global. No obstant això, la tendència de la posició dels negocis ha estat l'acceptació de la causa antropogènica de l'escalfament global, i que és necessari prendre accions i controls econòmics per mitjà de l'intercanvi de permisos d'emissió de carbó o l'aprovació d'impostos de carbó. Per això, diversos països han acceptat signar el Protocol de Kioto. No obstant això, la signatura d'aquest acord ha estat molt lenta i controvertible atès que alguns polítics dels països en vies de desenvolupament el consideren una restricció severa a llur desenvolupament econòmic i industrial. Ells consideren que no arribaran al nivell de desenvolupament d'Europa i els Estats Units amb les restriccions proposades i que aquestes regions desenvolupades van aconseguir llur grau de desenvolupament per mitjà d'un llarg procés de creixement industrial des del segle xix acompanyat de gran pol·lució, un procés que consideren inevitable. L'acord, per tant, va incloure clàusules especials per diferenciar el grau de desenvolupament dels països, sense posar cap restricció immediata sobre els països pobres sense importar la grandària de llur economia (la Xina i l'Índia per exemple, són dos dels principals països contaminants del planeta, però per la seva classificació com a països pobres, ha quedat exclosos de les restriccions que s'han imposat sobre Europa i Japó; aquesta és una de les raons per les quals els Estats Units no han ratificat l'acord).

Interpretacions pseudocientífiques

El consens en la comunitat científica sobre l'origen principalment antropogènic de l'actual procés d'escalfament global és pràcticament total. El Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (GICC o en anglès IPCC), elabora a través d'un procediment rigorós d'anàlisi de la producció científica global en la matèria uns informes periòdics que constitueixen el principal punt de consens científic sobre canvi climàtic. Les principals diferències entre estudis científics no es refereixen, doncs, a l'origen del canvi climàtic actual, sinó a altres factors, com ara la velocitat a la què s'està produint, el llindar de temperatura que seria segur assolir, la influència d'uns o altres factors d'origen antropogènic o les mesures més adequades per a no sobrepassar aquest llindar.

Entre les causes amb un suport extremadament minoritari en la comunitat científica hi ha les variacions directes de la radiació solar serien la principal causa de l'escalfament global, la sortida del període de refredament de la petita edat de gel. Altres interpretacions pseudocientífiques del fenomen de l'escalfament global són que aquest es troba dins de la variació natural històrica o que no se sap quina és la responsabilitat dels humans en el procés natural d'escalfament global.

Mesures per controlar l'escalfament global

La resposta al desafiament de controlar l'escalfament global necessita canvis fonamentals en la producció d'energia, el transport, la indústria, les polítiques governamentals i els plans de desenvolupament a tot el planeta. Tot i que aquests canvis requereixen temps, el repte actual és controlar les conseqüències inevitables amb mesures que permetin evitar conseqüències més greus en el futur. La reducció de les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle (també anomenada atenuació dels gasos d'efecte d'hivernacle) és una mesura necessària per controlar l'escalfament global. Hi ha dues estratègies principals per alentir l'acumulació de gasos d'efecte d'hivernacle. Una és reduir l'ús de combustibles fòssils, reduint així les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle. L'altra és mantenir el diòxid de carboni fora de l'atmosfera terrestre emmagatzemant el gas o el seu component de carboni en un altre lloc, el que es coneix com a segrest o captura del carboni.

Fonts d'energia

El consum mundial de combustibles fòssils augmenta cada any. No obstant això, l'ús d'energia a tot el món està canviant lentament: l'ús de combustibles que emeten gran quantitat de diòxid de carboni està sent substituït pel de combustibles que emeten menys quantitat d'aquest gas.

La fusta va ésser la primera font d'energia emprada per l'ésser humà, i amb la Revolució Industrial (a mitjan segle xviii), el carbó va esdevindre la font principal d'energia. Cap a mitjans del segle xix la utilització del petroli va superar a la del carbó per alimentar els motors de combustió interna, que després es van emprar en els cotxes. Al segle xix va començar l'ús generalitzat del gas natural per escalfar i il·luminar. La combustió de gas natural emet menys diòxid de carboni que el petroli que, al seu torn, emet menys que el carbó o la fusta. Tanmateix, és possible que es produeixi un canvi en aquesta tendència a mesura que s'esgotin les reserves de petroli. A hores d'ara, s'estan començant a utilitzar altres combustibles, com ara les sorres asfàltiques. L'obtenció de petroli a partir de les sorres asfàltiques implica un procés d'extracció i refinat que emet diòxid de carboni. A més, l'abundància relativa de reserves de carbó a països com la Xina i els Estats Units podria provocar un nou ascens de l'ús del carbó per generar electricitat. Les tecnologies innovadores per a les plantes d'energia alimentades amb carbó podrien ajudar a pal·liar-ne els efectes nocius.

Només és possible aconseguir una reducció substancial de les emissions de diòxid de carboni canviant la procedència de l'energia, la qual ara s'obté a partir dels combustibles fòssils. Les centrals nuclears no emeten diòxid de carboni, però l'energia nuclear genera polèmica per motius de precaució, seguretat, així com per l'elevat cost d'eliminació dels residus nuclears. Les energies solar, eòlica i l'obtinguda de l'hidrogen tampoc no emeten gasos d'efecte d'hivernacle. Aquestes fonts d'energia poden ésser alternatives pràctiques poc contaminants si les comparem amb l'ús dels combustibles fòssils. Altres opcions són els combustibles obtinguts de les plantes com el biodièsel (obtingut de l'oli vegetal nou i usat) i el bioetanol (un additiu de la gasolina obtingut de les plantes). L'ús d'aquests combustibles ajudaria a reduir les emissions totals de diòxid de carboni pels cotxes. El cotxe elèctric híbrid, que empra un motor elèctric combinat amb un de gasolina o dièsel, emet menys diòxid de carboni que els cotxes convencionals.

Captura del carboni

Article principal: Captura i emmagatzematge de diòxid de carboni

Una manera d'evitar que les emissions de diòxid de carboni arribin a l'atmosfera terrestre és conservar i plantar més arbres. Els arbres (especialment, els més joves i els de creixement ràpid) eliminen una gran quantitat de diòxid de carboni de l'atmosfera i emmagatzemen àtoms de carboni en la fusta nova. En tot el planeta estan desapareixent boscos a un ritme alarmant, sobretot en els tròpics. A moltes zones, la reforestació és escassa i la terra perd fertilitat o es destina a altres usos com a terrenys conreats o desenvolupaments urbanístics. A més, els arbres, quan són talats o cremats, alliberen el carboni que emmagatzemen a l'atmosfera en forma de diòxid de carboni. Alentir la velocitat de la desforestació i plantar nous arbres ajuda a contrarestar l'acumulació de gasos d'efecte d'hivernacle.

També és possible una captura directa del diòxid de carboni en forma gasosa. Abans s'injectava en pous de petroli buits per forçar la sortida del petroli des del sòl o el fons del mar. És possible emprar aquest mateix procés per a emmagatzemar el diòxid de carboni alliberat per una planta de producció d'energia o una fàbrica. Per exemple, des de 1996 s'ha emprat aquest procés en una plataforma de perforació de gas natural prop de la costa de Noruega. El diòxid de carboni que surt a la superfície amb el gas natural és capturat, comprimit i injectat després en un aqüífer profund per sota del llit marí, del qual no es pot escapar. A la majoria dels casos, el procés de captura de diòxid de carboni implica també el transport del gas en forma comprimida a llocs adequats per al seu emmagatzematge sota la superfície. Les aigües oceàniques profundes podrien absorbir també una gran quantitat de diòxid de carboni encara que els seus efectes sobre la vida oceànica poden resultar perjudicials. La viabilitat i els efectes mediambientals d'aquestes mesures estan essent estudiats per equips internacionals.

Acords internacionals

És necessària la cooperació internacional per a aconseguir una reducció dels gasos d'efecte d'hivernacle. La primera conferència internacional sobre aquest problema es va celebrar el 1992 a Rio de Janeiro (Brasil). A la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament (coneguda de manera informal com a Cimera de Rio o Cimera de la Terra (1992)) els països assistents es van comprometre a afrontar el problema dels gasos d'efecte d'hivernacle signant la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic. Fins ara, més de 180 països han ratificat la Convenció, que compromet els països a estabilitzar les concentracions de gasos d'efecte d'hivernacle a l'atmosfera terrestre a un nivell que podria evitar una interferència humana perillosa amb el clima. Això és necessari perquè els ecosistemes puguin adaptar-se de manera natural a l'escalfament global, per a no posar en risc la producció d'aliments i perquè el desenvolupament econòmic sigui sostenible.

Els països que van assistir a la Cimera de la Terra (1992) van acordar reunir-se de nou per plasmar aquestes bones intencions en un tractat de compliment obligat sobre reducció de les emissions. El 1997 es van reunir al Japó 160 països, els quals van acordar el denominat Protocol de Kyoto. Aquest tractat fixa objectius obligatoris per a la reducció de les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle. Els països industrialitzats que van signar el tractat estan obligats a reduir les seues emissions un 5% per sota de la quantitat emesa el 1990. Aquesta reducció s'ha d'aconseguir abans de 2012 i les mesures per a aconseguir-ho han de començar a aplicar-se el 2008. Els països en desenvolupament no estan obligats a complir aquestes reduccions, ja que segons les normes del Protocol de Kyoto, els països industrialitzats han de prendre les primeres mesures perquè són responsables de la majoria de les emissions fins ara i tenen més recursos per aconseguir aquesta reducció.

Aquest protocol no entraria en vigor a menys que fos signat pels països industrialitzats responsables del 55% de les emissions el 1990. Això es va aconseguir el novembre de 2004 (quan Rússia va aprovar el tractat) i es va començar a aplicar el febrer de 2005. Al final de 2006, 166 països havien signat i ratificat el tractat. Entre els països que no ho van fer, cal destacar els Estats Units.

El Protocol de Kyoto (que expira el 2012) és només el primer pas per aconseguir la reducció de les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle. Per estabilitzar o reduir les emissions en el segle xxi és necessari prendre mesures més àmplies i fermes. Això es deu, en part, al fet que les recomanacions d'aquest tractat no van tindre en compte la ràpida industrialització de països com la Xina o l'Índia, els quals estan entre els països en desenvolupament exempts de complir el tractat. No obstant això, es preveu que els països en desenvolupament produiran la meitat de les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle cap a 2035. Els dirigents d'aquests països argumenten que els controls de les emissions tenen un cost considerable que dificultaria el seu desenvolupament econòmic.

El 2007 la Unió Europea (UE) va prendre la iniciativa en un nou pla internacional per controlar l'escalfament global. A la cimera que es va celebrar al mes de març, els 27 països europeus van arribar a un acord de referència que superava les recomanacions plantejades en el Protocol de Kyoto per reduir les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle. Aquest acord va fixar objectius ambiciosos per a la Unió Europea, tot i que encara queden per determinar els objectius i regles per a cada país mitjançant negociacions addicionals.

En aquest acord, els dirigents de la Unió Europea van decidir reduir les emissions el 2020 a un 20% respecte a les xifres de 1990 o fins a un 30% si els països que no pertanyen a la UE s'uneixen a aquest acord. També van acordar que les energies renovables (com la solar i l'eòlica) hauran de representar el 20% de l'energia total de la Unió Europea el 2020 (un augment del 14%). A més, van acordar dur a terme un increment (de fins al 10%) de l'energia que s'obté de combustibles provinents de les plantes, com ara el biodièsel i el bioetanol. Juntament amb aquests objectius, els dirigents de la UE van acordar dissenyar un pla per promocionar les bombetes fluorescents de baix consum, seguint l'exemple de països com Austràlia, Nova Zelanda, el Canadà i les Filipines que han limitat de forma progressiva l'ús de bombetes incandescents de major consum.

Conseqüències

Interacció dels punts d'inflexió del sistema climàtic del Planeta

Les principals conseqüències de l'escalfament global afecten els ecosistemes, la salut humana, la seguretat alimentària, el subministrament d'aigua, el substent i el creixement econòmic. Fent referència als canvis dels ecosistemes, s'ha vist que per culpa de l'escalfament global, microorganismes patògens de zones tropicals s'estan distribuint en països on no s'havien trobat mai; un exemple és Vibrio vulnificus. Un estudi del 2020 estimà que pel 2070 entre 1.000 i 3.000 milions de persones es trobaran fora de les condicions climàtiques que han propiciat el desenvolupament de la humanitat en els últims sis mil·lennis.

Un estudi publicat el 2020 trobà que, malgrat que s'havia previst que hi hauria zones amb una temperatura humida prou fatal per a la vida humana a la meitat del segle xxi, una nova anàlisi de les dades recollides trobà que ja hi ha zones presentant aquest fenomen, concretament a les costes subtropicals.

Bibliografia

• Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic. «Canvi climàtic 2014: informe de síntesi. Resum per a responsables de polítiques», 2016.

• Abarbanel, Albert, i Thomas McCluskey (1950): "Is the World Getting Warmer?" Saturday Evening Post, 1 de juliol, p. 22-23, 57-63.
• Adler, Jerry (2007): "Moment of Truth." Newsweek (16 d'abril), p. 45-48.
• Albrecht, Bruce A. (1989): "Aerosols, Cloud Microphysics, and Fractional Cloudiness." Science 245: 1227-30.
• Alley, Richard B. (1998): "Palaeoclimatology: Icing the North Atlantic." Nature 392: 335-37.
• Anderson, Christopher (1992): "How Much Green in the Greenhouse?" Nature 356: 369.
• Anderson, Neil R., i Alexander Malahoff, Eds. (1977): The Fate of Fossil Fuel CO2 in the Oceans. Nova York: Plenum.
• Anderson, Theodore L., et al. (2003): "Climate Forcing by Aerosols -- a Hazy Picture." Science 300: 1103-04.
• Andreae, Meinrat O. (2001): "The Dark Side of Aerosols." Nature 409: 671-72.
• Appenzeller, Tim, i Dennis R. Dimick (2004): "The Heat Is On." National Geographic, setembre, p. 12-75.
• Arrhenius, Gustaf (1997): "Carbon Dioxide Warming of the Early Earth." Ambio 26: 12-16. «ClassicArticles/GlobalWarming/Article4 - NSDLWiki». Arxivat de l'original el 2009-06-12. [Consulta: 3 juny 2009]..
• Aston, Adam, i Burt Helm (2005): "The Race against Climate Change." Business Week (12 de desembre), p. 59-66.
• Balairon, I.: El campo de las ciencias y las artes: El cambio climático, Madrid, 2000, Serv. Estudios BBVA, núm. 137, 470 p.
• Baldwin, Betty, et al. (1976): "Stratospheric Aerosols and Climatic Change." Nature 263: 551-55.
• Barnett, Tim P., et al. (2001): "Detection of Anthropogenic Climate Change in the World's Oceans." Science 292: 270-74.
• Berner, Werner, et al. (1980): "Information on the CO2 Cycle from Ice Core Studies." Radiocarbon 22: 227-35.
• Boehmer-Christiansen, Sonja (1994): "A Scientific Agenda for Climate Policy?" Nature 372: 400-402.
• Bolin, Bert (2007): A History of the Science and Politics of Climate Change. The Role of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge: Cambridge University Press.
• Bond, Gerard, et al. (1993): "Correlations between Climate Records from North Atlantic Sediments and Greenland Ice." Nature 365: 143-47.
• Bousquet, Philippe, et al. (2000): "Regional Changes in Carbon Dioxide Fluxes of Land and Oceans since 1980." Science 290: 1342-46.
• Broecker, Wallace S. (1975): "Climatic Change: Are We on the Brink of a Pronounced Global Warming?" Science 189: 460-64.
• Broecker, Wallace S., et al. (1979). "Fate of Fossil Fuel Carbon Dioxide and the Global Carbon Budget." Science 206: 409-18.
• Broecker, Wallace S. (1995): "Cooling the Tropics." Nature 376: 212-13.
• Brooks, C.E.P. (1922): "A Period of Warm Winters in Europe." Meteorological Magazine, juny, p. 203-05.
• Bryson, Reid A. (1967): "Is Man Changing the Climate of the Earth?" Saturday Review, 1 d'abril, p. 52-55.
• Bryson, Reid A. (1974): "A Perspective on Climatic Change." Science 184: 753-60.
• Bryson, Reid A., i Brian M. Goodman (1980): "Volcanic Activity and Climatic Changes." Science 207: 1041-43.
• Burdick, Alan (2001): "Here Comes the Sun." New York Times Magazine, 4 de febrer, p. 9-10.
• Burroughs, W.J.: Weather cycles. Real or Imaginary?, Cambridge, 1992: Cambridge University Press, 201 p.
• Byrne, Gerry (2003): "Sun Fuels Debate on Climate Change." New Scientist, 12 d'abril, p. 14-15.
• Camill, P. (2005): "Permafrost Thaw Accelerates in Boreal Peatlands During Late-20th Century Climate Warming." Climatic Change 68: 135-52.
• Carey, John (2004): "Global Warming." Business Week, 16 d'agost, p. 60-69.
• Cerling, Thure E. (1991): "Carbon Dioxide in the Atmosphere; Evidence from Cenozoic and Mesozoic Paleosols." American Journal of Science 291: 377-400.
• Cess, Robert D., i Gerald L. Potter (1984): "A Commentary on the Recent CO2-Climate Controversy." Climatic Change 6: 365-76.
• Charlson, Robert J., et al. (1992): "Climate Forcing by Anthropogenic Aerosols." Science 255: 423-30.
• Charlson, Robert J., i Tom M. L. Wigley (1994): "Sulfate Aerosol and Climate Change." Scientific American, febrer, p. 48-57.
• Charlson, Robert J. (2005). "A Stone Age Greenhouse." Nature 438: 165-66.
• Chisholm, Sallie W. (2000): "Stirring Times in the Southern Ocean." Nature 407: 685-87.
• Christianson, Gale E. (1999): Greenhouse: The 200-Year Story of Global Warming. Nova York: Walker.
• Chylek, P., i James A. Coakley, Jr. (1974): "Aerosols and Climate." Science 183: 75-77.
• Cicerone, Ralph J., et al. (1974): "Stratospheric Ozone Destruction by Man-Made Chlorofluoromethanes." Science 185: 1165-66.
• Clark, Peter U., et al. (1999): "Northern Hemisphere Ice-Sheet Influences on Global Climate Change." Science 286: 1104-11.
• Cox, John D. (2005): Climate Crash. Abrupt Climate Change and What It Means for Our Future. Washington D.C.: Joseph Henry Press.
• Cox, Peter M., et al. (2000): "Acceleration of Global Warming Due to Carbon-Cycle Feedbacks in a Coupled Climate Model." Nature 408: 184-87.
• Crary, A. P., et al. (1955): "Evidences of Climate Change from Ice Island Studies." Science 122: 1171-73.
• Crowley, Thomas J. (2000): "Causes of Climate Change over the Past 1000 Years." Science 289: 270-77. «Enllaç»..
• Fleming, James R. (1998): Historical Perspectives on Climate Change. Nova York: Oxford University Press.
• Friedlingstein, P., et al. (2001): "Positive Feedback between Future Climate Change and the Carbon Cycle." Geophysical Research Letters 28: 1543-46.
• Haag, Amanda (2006): "Church Joins Crusade over Climate Change." Nature 44: 136-37.
• Haidt, Jonathan (2007): "The New Synthesis in Moral Psychology." Science 316: 998-1002.
• Handel, Mark David, i James S. Risbey (1992): "An Annotated Bibliography on the Greenhouse Effect and Climate Change." Climatic Change 21: 97-255.
• Hansen, James E., i Andrew A. Lacis (1990): "Sun and Dust Versus Greenhouse Gases: An Assessment of Their Relative Roles in Global Climate Change." Nature 346: 713-19.
• Hardy, J.T.: Climate change: causes, effects, and solutions. Nova York, 2003, John Wiley. 247 p.
• Hecht, Alan D., i Dennis Tirpak (1995): "Framework Agreement on Climate Change: A Scientific and Policy History." Climatic Change 29: 371-402.
• Hoyt, Douglas V., i Kenneth Schatten (1997): The Role of the Sun in Climate Change. Nova York: Oxford University Press.
• Huntington, Ellsworth (1914): "The Solar Hypothesis of Climate Changes." Bulletin of the Geological Society of America 25: 477-590.
• Karl, Thomas R., et al. (1996): "Indices of Climate Change for the United States." Bulletin of the American Meteorological Society 77: 279-292.
• Kellogg, William W., i Robert Schware (1981). Climate Change and Society: Consequences of Increasing Atmospheric Carbon Dioxide. Boulder, Colorado: Westview.
• Le Quéré, Corinne, et al. (2007): "Saturation of the Southern Ocean CO2 Sink Due to Recent Climate Change." Science 316: 1735-38.
• Ledley, Tamara S., et al. (1999): "Climate Change and Greenhouse Gases." Eos, Transactions of the American Geophysical Union 80(39): 454-58.
• Leiserowitz, Anthony (2004): "Day after Tomorrow: Study of Climate Change Risk Perception." Environment 46, núm. 9 (Nov.), p. 22-44.
• Leiserowitz, Anthony (2005): "American Risk Perceptions: Is Climate Change Dangerous?" Risk Analysis 25: 1433-1442.
• Lichter, Robert (1992): "A Study of National Media Coverage of Global Climate Change 1985-1991". Washington DC, Center for Science, Technology & Media.
• Llebot, J.E.: El canvi climàtic. Monografies de Medi Ambient. Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya. Any 1997. Rubes Editorial. 160 p.
• Lorenz, Edward N. (1970): "Climate Change as a Mathematical Problem." J. Applied Meteorology 9: 325-29.
• Lowe, Thomas, et al. (2006): "Does Tomorrow Ever Come? Disaster Narrative and Public Perceptions of Climate Change." Public Understanding of Science 15: 435-57.
• Lynch-Stieglitz, Jean (2004): "Hemispheric Asynchrony of Abrupt Climate Change." Science 304: 1919-20.
• Madden, Roland A., i V. Ramanathan (1980): "Detecting Climate Change Due to Increasing Carbon Dioxide." Science 209: 763-68.
• Malhi, Yadvinder, et al. (2008): "Climate Change, Deforestation, and the Fate of the Amazon." Science 319: 169-72.
• Manabe, Syukuro, i Richard T. Wetherald (1980). "On the Distribution of Climate Change Resulting from an Increase in CO2 Content of the Atmosphere." J. Atmospheric Sciences 37: 99-118.
• Mayewski, Paul A., i Frank White (2002): The Ice Chronicles: The Quest to Understand Global Climate Change. Hanover, NH: University Press of New England.
• McCright, Aaron M., i Riley E. Dunlap (2003): "Defeating Kyoto: The Conservative Movement's Impact on U.S. Climate Change Policy." Social Problems 50: 348-73.
• Mesolella, K.J., et al. (1969): "The Astronomical Theory of Climate Change: Barbados Data." J. Geology 77: 250-74.
• Mintzer, Irving, i J. Amber Leonard, Eds. (1994). Negotiating Climate Change: The inside Story of the Rio Convention. Cambridge: Cambridge University Press.
• Morgan, M. Granger, et al. (2005): "Learning from the U.S. National Assessment of Climate Change Impacts." Environmental Science and Technology 39: 9023-32.
• Mudge, Francis (1997): "The Development of the "Greenhouse" Theory of Global Climate Change in Victorian Times." Weather, gener, p. 13-17.
• Nisbet, E. (1990): "Climate Change and Methane." Nature 347: 23.
• Oreskes, Naomi (2004): "Beyond the Ivory Tower: The Scientific Consensus on Climate Change." Science 306: 1686.
• Pastor, John, i W.M. Post (1988): "Response of Northern Forests to CO2-Induced Climate Change." Nature 334: 55-58.
• Pearce, Fred (2007): With Speed and Violence. Why Scientists Fear Tipping Points in Climate Change. Boston: Beacon.
• Pielke, Roger A., Sr. (2005): "Land Use and Climate Change." Science 310: 1625-26.
• Piltz, Rick S. (2005): "Toward a Second U.S. Climate Change Assessment." Eos, Transactions of the American Geophysical Union 86: 550-51.
• Pittock, A. Barrie (2006): "Are Scientists Underestimating Climate Change?" Eos, Transactions of the American Geophysical Union 87: 340.
• Pollack, Henry N., et al. (1998): "Climate Change Record in Subsurface Temperatures: A Global Perspective." Science 282: 279-81.
• Pons, G.X. i Guijarro, J.A. (eds.): El canvi climàtic: passat, present i futur. Ciutat de Mallorca, 2001. Societat d'Història Natural de les Balears, 204 p.
• Rabe, Barry George (2004): Statehouse and Greenhouse: The Emerging Politics of American Climate Change Policy. Washington DC: Brookings Institution Press.
• Ramanathan, V., et al. (1985): "Trace Gas Trends and Their Potential Role in Climate Change." J. Geophysical Research 90: 5547-66.
• Ramanathan, V. (1988): "The Greenhouse Theory of Climate Change: A Test by Inadvertent Global Experiment." Science 240: 293-99.
• Ramanathan, V., i G. Carmichael (2008). "Global and Regional Climate Changes Due to Black Carbon." Nature Geoscience 1: 221-27.
• Read, Daniel, et al. (1994): "What Do People Know About Climate Change? 2. Survey Studies of Educated Lay People." Risk Analysis 14: 971-82.
• Santer, Benjamin D., et al. (2003): "Influence of Satellite Data Uncertainties on the Detection of Externally Forced Climate Change." Science 300: 1280-84.
• Schneider, Stephen H. (2004): "Abrupt Non-Linear Climate Change, Irreversibility and Surprise." Global Environmental Change 14: 245-58.
• Schwartz, Stephen E., i Meinrat O. Andreae (1996). "Uncertainty in Climate Change Caused by Aerosols." Science 272: 1121-22.
• Severinghaus, Jeffrey P., et al. (1998): "Timing of Abrupt Climate Change at the End of the Younger Dryas Interval from Thermally Fractionated Gases in Polar Ice." Nature 391: 141-46.
• Stanhill, Gerald (1999): "Climate Change Science Is Now Big Science." Eos, Transactions of the American Geophysical Union 80(35): 396-97.
• Stanhill, Gerald (2001): "The Growth of Climate Change Science: A Scientometric Study." Climatic Change 48: 515-24.
• Weingart, Peter, et al. (2000): "Risks of Communication: Discourses on Climate Change in Science, Politics, and the Mass Media." Public Understanding of Science 9l: 261-83.
• Wigley, Tom M.L. (2005): "The Climate Change Commitment." Science 307: 1766-69.
• Wilson, K.M. (2000): "Drought, Debate, and Uncertainty: Measuring Reporters' Knowldge and Ignorance About Climate Change." Public Understanding of Science 9: 1-13.
• Wollin, Goesta, et al. (1971): "Variations in Magnetic Intensity and Climate Changes." Nature 232: 549-51.

Vegeu també

• Acord de París
• Radiació sortint d'ona llarga
• Lohachara
• Registre instrumental de temperatures

Enllaços externs

• Rapid Climate Change Arxivat 2016-06-29 a Wayback Machine. (anglès)
• The Modern Temperature Trend Arxivat 2020-09-22 a Wayback Machine. (anglès)
• Roger Revelle's Discovery Arxivat 2016-06-29 a Wayback Machine. (anglès)
• Simple Models of Climate Arxivat 2016-06-29 a Wayback Machine. (anglès)
• Icefish threatened by global warming Arxivat 2012-11-01 a Wayback Machine. (anglès)