Molses
|
Per a altres significats, vegeu «Briòfits en sentit ampli». |
Els briòfits (Bryophyta), coneguts popularment com a molses, són plantes petites i delicades que sovint mesuren d'entre 1 a 10 centímetres, de vegades més; la molsa més grossa és l'anomenada molsa gegant (Dawsonia superba) i arriba a fer, només, 75 cm d'alt. Normalment, creixen totes apinyades en llocs ombrívols i humits. No desenvolupen ni flors ni llavors i les seves fulles simples cobreixen les seves petites tiges. En alguns moments, les molses produeixen càpsules d'espores amb forma de bec.
Bryophyta  | |
|---|---|
 "Muscinae" d'Ernst Haeckel Artforms of Nature, 1904 | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Subregne | Viridiplantae |
| Divisió | Bryophyta Schimp., 1879 |
| Classes | |
Botànicament, les molses són briofitines o plantes no vasculars. Poden ser distingides de les hepàtiques (Marchantiophyta) pels seus rizoides multicel·lulars. Altres diferències no són universals per a totes les molses i hepàtiques, però la presència de tiges —anomenades caulidis— i fulles clarament diferenciades i la manca de fulles segmentades o lobulades caracteritzen les molses entre d'altres. Les molses tenen un paper important en els ecosistemes en què es troben perquè conserven la humitat del sòl i en prevenen la degradació, i també constitueixen un important refugi per a petits invertebrats. La recol·lecció indiscriminada de molses pot ser molt agressiva amb el medi ambient i pot causar un dany significatiu als nostres ecosistemes.
Tradicionalment, Bryophyta incloïa les molses o briòfits actuals, les hepàtiques i les antocerotes. Aquests dos altres grups de briofitins avui en dia tenen les seves pròpies divisions, ja que són parafilètics, tanmateix, aquestes divisions encara s'anomenen briòfits.
A més a més de la manca de sistema vascular, les cèl·lules de les plantes són haploides durant la major part del seu cicle vital. Els esporòfits viuen molt poc i depenen dels gametòfits. Això mostra un contrast amb el patró que segueixen la major part de les «plantes superiors» i els animals. En les plantes vasculars, per exemple, la generació dels haploides és representada pel pol·len i l'òvul.[1]
Cicle vital
La major part de les plantes tenen una doble porció de cromosomes en les seves cèl·lules (diploide, per exemple, en què cada cromosoma existeix amb un parell que conté la mateixa informació genètica) mentre que les molses (i els altres briofitins) tenen un únic joc de cromosomes (monoploide); per exemple, cada cromosoma existeix en una única còpia en la cèl·lula). Hi ha períodes en què el cicle vital de les molses té un joc aparellat de cromosomes, però això només passa durant l'estadi d'esporòfit.
La vida d'una molsa comença des d'una espora haploide, la qual germina per produir un protonena, el qual és una massa de filaments o taloides. Aquest és un estadi transitori en la vida d'una molsa. A mesura que creix el protonema, creix també el gametofor, la tija i fulles del qual són diferents. Els òrgans sexuals femenins són coneguts com a archegonia (archegonium en singular) i són protegits per un grup de fulles modificades conegudes com a perichaeta. Les arquegònies tenen colls per on l'esperma baixa nedant. Els òrgans masculins són coneguts com a antheridia i són protegits per fulles modificades anomenades perigònies.
Les molses poden ser tant dioiques com monoiques. En les molses dioiques, els òrgans sexuals masculins i femenins neixen tots dos en diferents plantes gametòfits. En les monoiques (també anomenades autoiques), neixen en la mateixa planta. En presència d'aigua, l'esperma de l'anterídia neda fins a l'arquegònia i la fertilitza, començant aleshores la producció d'un esporòfit diploide. L'esperma de les molses és biflagel·lat; tenen dos flagels que ajuden en la propulsió. Sense aigua, no hi pot haver fertilització. Després de la fertilització, l'esporòfit immadur surt de l'arquegònia. Normalment, la maduració de l'esporòfit triga mig any. El cos de l'esporòfit consta d'una llarga tija, anomenada seta, i una càpsula anomenada opèrcul. L'opèrcul és protegit per una caliptra haploide, que és el que queda de l'arquegònia. La caliptra, usualment, cau quan la càpsula madura. Dins la càpsula, té lloc la meiosi, que dona lloc a espores haploides. La boca de la càpsula és vorejada per una sèrie de dents anomenades peristomes. Tanmateix, no totes les molses en tenen.
En alguns casos, es produeixen unes estructures verdes vegetatives anomenades gemmes a les fulles, les quals es poden trencar i formar noves plantes sense la necessitat del cicle de fertilització. Aquest és un clar exemple de reproducció asexual.
Les molses dominen el paisatge de la tundra i són molt freqüents en la taigà. Als Països Catalans, entre les molses més comunes, es troben la «molsa de Nadal», Pseudoscleropodium purum, i Archidium alternifolium.
Classificació
S'anomenen briòfits en sentit ampli al grup d'embriòfits no vasculars. Actualment està en debat si els briòfits en sentit ampli són un grup monofilètic o parafilètic, però la majoria de les anàlisis moleculars recolzen la monofília dels briòfits tradicionals,[2] no obstant això, les anàlisis morfològiques i fòssils s'inclinen més per la visió parafilètica.[3] Estan compostes pels grups monofilètics:
- Bryophyta sensu stricto o «molses»
- Marchantiophyta o «hepàtiques»
- Anthocerotophyta o Antocerotòpsides»
S'ha suggerit que els parents més properes de les molses són les hepàtiques formant el clade Setaphyta.[3]
La divisió Bryophyta sensu stricto es refereix específicament a les molses. Aquests s'agrupen en vuit classes i les seves relacions filogenètiques són les següents: [4]
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Història geològica
Els registres fòssils de molses són escassos, a causa de la seva constitució prima i naturalesa fràgil. S'han recuperat molses fòssils del període Permià de l'Antàrtida i Rússia. Hi ha evidència que microfòssils de formes tubulars del Silurià són en realitat les restes degradades de caliptres d'una molsa relacionada amb les actuals Polytrichaceae.[5] És precisament en l'adveniment del Silurià, fa uns 450 milions d'anys, quan les plantes, fins aleshores de vida estrictament aquàtica, van començar a colonitzar les superfícies emergides de la Terra. Els estudis filogenètics basats en marcadors moleculars indiquen que les primeres plantes colonitzadores de superfícies emergides haurien estat els briòfits.
Referències
- ↑ «Verd Nadalenc». web. Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 20 de desembre 2014. [Consulta: 20 desembre 2014].
- ↑ Harris, Brogan J. «Phylogenomic Evidence for the Monophyly of Bryophytes and the Reductive Evolution of Stomata». Current Biology, 30, 11, 2020, pàg. P2201-2012.E2. DOI: 10.1016/j.cub.2020.03.048. PMID: 32302587.
- ↑ 3,0 3,1 Cox, Cymon J. «Land Plant Molecular Phylogenetics: A Review with Comments on Evaluating Incongruence Among Phylogenies». Critical Reviews in Plant Sciences, 37, 2–3, 2018, pàg. 113–127. DOI: 10.1080/07352689.2018.1482443.
- ↑ Cole, Theodor & Hartmut Hilger 2013 Bryophyte Phylogeny. Arxivat 2015-11-23 a Wayback Machine.
- ↑ Kodner, R. B. & Graham, L. E. (2001). «High-temperature, acid-hydrolyzed remains of Polytrichum (Musci, Polytrichaceae) ressemble enigmàtic Silurian-Devonian tubular microfossils». American Journal of Botany 88:462-466.
Vegeu també
Enllaços externs
- Cartografia de briòfits de la península Ibèrica i Illes Balears Arxivat 2010-10-02 a Wayback Machine..
- Bones pràctiques per recollir molsa Arxivat 2014-12-20 a Wayback Machine..
| Aquest article conté una o més imatges SVG amb text que pot ser traduït al català. (ajuda) |