Youssef Chahine

Youssef Chahine (àrab: يوسف شاهين, Yūsuf Xāhīn) (Alexandria, 25 de gener de 1926 - el Caire, 27 de juliol de 2008) va ser un director de cinema egipci.

Youssef Chahine

Nom original	(ar) يوسف جبرائيل شاهين
Biografia
Naixement	25 gener 1926 Alexandria (Egipte)
Mort	27 juliol 2008 (82 anys) El Caire (Egipte)
Causa de mort	hemorràgia cerebral
Religió	Església Catòlica
Formació	Collège Saint Marc Victoria College
Activitat
Camp de treball	Producció cinematogràfica, interpretació, direcció i guionatge cinematogràfic
Ocupació	actor, productor de cinema, guionista de cinema, guionista, director de cinema, realitzador
Activitat	1950 - 2004
Obra
Localització dels arxius	Cinémathèque Française
Premis
(1999)  Premi François Chalais, per l'obra The Other (en) (15 desembre 1997, 1997)  doctor honoris causa per la Universitat de París 8 (1979)  Os de Plata, per l'obra Iskanderija... lih
Lloc web	youssefchahine.us

Biografia

Chahine va nàixer el 25 de gener de 1926, fill de pares libanesos. Son pare, catòlic, es va traslladar a Egipte. Respecte a la religió, Youssef Chahine no en va ser practicant de cap, i responia «egipci» si li preguntaven sobre aquest tema.

Des de ben jove es va sentir atret per les arts interpretatives, fins al punt de crear espectacles per a la seua família. Va començar la seua educació al Collège Saint Marc i després va acudir al prestigiós Victoria College d'Alexandria. L'any 1946 va convèncer sons pares per permetre'l viatjar a Hollywood per a estudiar com a actor al Pasadena Playhouse, als afores de Los Angeles, Califòrnia.

Quan va retonar al seu país, però, es va centrar en la direcció, i va entrar al sector cinematogràfic de la mà del cineasta Alvise Orfanelli. Chahine va dirigir la seua primera pel·lícula l'any 1950, Baba Amin. A l'any següent realitza Nile Boy, per la qual és convidat al Festival de Canes, i el 1954, fa debutar Omar Sharif amb Sira’ fi-l-Wadi. Amb al-Ikhtiyar (L'elecció, 1970) obté el Tanit d'or del Festival de Cinema de Cartago. Tres anys més tard duu a terme la primera co-producció egipcio-algeriana amb The Sparrow, en la qual mostra la seua opinió política al voltant de la Guerra dels Sis Dies.

Va guanyar l'Os d'Argent-Premi Especial del Jurat a la 29a edició de la Berlinale, el festival de cinema de Berlin amb ''Alexandria... Why? (1978). La cinta és la primera part d'una nissaga de caràcter autobiogràfic, que es completa amb An Egyptian Story (1982), Alexandria, Again and Again (1990) i Alexandria...New York (2004).

Sobre la seua tasca, Youssef Chahine va assenyar que «realitzava les pel·lícules per a mi mateix. També per a la meua família. També per a Alexandria. També per a Egipte. Si al món àrab els agrada, ahlan wa sahlan (‘benvingut siga’). Si els agrada a l'audiència forana, doblement benvingut siga.»

Cinematografia

Les primeres pel·lícules de Chahine a Egipte inclosa Raging Sky (1953), es van dur a terme mentre Farouk encara era rei i s'alçaven els enfrontaments entre els camperols i els terratinents gairebé feudals. Però la primera pel·lícula veritablement indicativa del seu estil i de les seues preocupacions va arribar a l'any 1958 amb Bab al-Hadid (Estació central del Caire).

El mateix Chahine interpreta el personatge central, Kenaoui,un home senzill que viu de la venda de diaris, una ocupació benèfica. Retalla fotos de dones de les revistes per a la cabina de l'estació on viu, però el focus de les seues frustracions sexuals és Hanouma (interpretada per popular actriu Rostom Hind), una venedora de llimonada lligada al porter i organitzador sindical Abou Serib (Farid Shawki). L'afecte de Hanouma, inconscientment, exacerba la frustració de Kenaoui i li crea una confusió que el portarà a la mort. El públic egipci, acostumat a melodrames més simples, va rebutjar la pel·lícula, i no es va projectar de nou en dues dècades.

El 1963 roda El Nasser Salah Ed-Din (Saladin, El Victoriós), una èpica pel·lícula de tres hores en Cinemascope, que narra la història d'aquest soldà del segle xii el qual, en obrir-se el film, s'està preparant per alliberar Jerusalem dels croats ocupants. Va ser escrita per Naguib Mahfouz i el poeta i escriptor progressista Abderrahman Cherkaoui; estableix un paral·lelisme entre Saladí i el president Nasser, líder del panarabisme. Saladí es mostra com una persona educada i pacífica en un moment se li demana per donar ajuda mèdica clandestina de Ricard Cor de Lleó, ferit per una fletxa, i després li diu: "La religió és de Déu i la Terra és per a tots ... Garanteixo a tots els cristians de Jerusalem els mateixos drets què gaudeixen els musulmans"." Chahine era molt conscient de la dimensió de la propaganda que implícitament dibuixava al president Nasser com un modern Saladí, tot afirmant que "les meves pròpies simpaties estaven amb el panarabisme, que jo encara hi crec". La raó principal per la que va fer la pel·lícula era per demostrar que una producció èpica amb un petit pressupost, segons els estàndards del cinema mundial. A partir d'aleshores, només va realitzar pel·lícules de color.

Una novel·la de Cherkaoui, serialitzada el 1952, va formar la base de The Earth (La terra, 1968), film que destaca especialment per la imatge del camperol -"etern 'condemnat de la terra' "- que va trencar amb "la ridícula imatge que el cinema havia donat (fins llavors) d'ell" (Khaled Osman). A això va seguir una col·laboració més amb Mahfouz a The Choice (1970), aparentment la història de la investigació d'un assassinat que implica dos germans bessons, però amb el tema de fons de l'esquizofrènia intel·lectual. El 1972 va destacar amb una de les seues millors pel·lícules, The Sparrow. Un periodista i un jove oficial de policia es reuneixen durant la investigació de casos de corrupció. Ells i altres persones de l'esquerra passen per la casa de Bahiyya, el nom del qual representa la idea de la pàtria i s'invoca en la cançó de Cheikh Imam al final de la pel·lícula. Després de l'anunci de Nasser de la derrota en la guerra i la consegüent dimissió del mandatari, Bahiyya còrre pel carrer seguit per una multitud cada vegada més gran, al crit de "No! Hem de lluitar. No podem acceptar la derrota!". La producció va ser una co-producció entre Egipte i Algèria, com el film de 1976 The Return Of The Prodigal Son (El retorn del fill pròdig), una "tragèdia musical".

En 1971 va ser membre del jurat en el 7è Festival Internacional de Cinema de Moscou.

En Alexandria, Why? (Alexandria, per què?, 1978), Yehia, un jove estudiant del Victoria College, està obsessionat amb marxar a Hollywood i dedicar-s'hi al cinema. És l'any 1942, i els alemanys estan a punt d'entrar a Alexandria, una opció vista com a preferible a la presència dels britànics. En An Egyptian Story (Una història d'Egipte, 1982), com a resultat d'una operació de cor, fa un repàs de la seva vida: moments dels propis films de Chahine es reprodueixen en contra de la seva autobiografia i el context històric social. La memòria és una element molt important en el treball més recent de Chahine -ja siga de "la ciutat de la meua infància, l'Alexandria d'entreguerres, tolerant, secular, oberta a musulmans, cristians i jueus" o d'un passat més llunyà: tal com s'evoca a Adieu Bonaparte (1985), basada en els aspectes culturals de l'expedició napoleònica a Egipte de 1798. "Fora d'aquest meravellós enfrontament es va produir un renaixement de la consciència egípcia, del seu passat... que pertany a la humanitat".

L'any 1992 Jacques Lassalle se li va apropar per a dirigir una peça de la seua elecció per a Comédie-Française: Chahine va triar l'adaptació del Caligula d'Albert Camus, que va resultar un gran succés. Eixe mateix any va començar a escriure The Emigrant (1994), una història que s'inspira en el personatge bíblic de Josep, fill de Jacob. El film va crear una controvèrsia a Egipte entre l'ala progressista i els fonamentalistes que s'oposaven a la representació de personatges religiosos a les pel·lícules.

El 1997, 46 anys i 5 invitacions més tard, el seu treball va ser reconegut en el Festival de Cinema de Canes amb un premi per la seva trajectòria en ocasió del 50è aniversari del festival.

Durant la seva llarga carrera Chahine produït diverses pel·lícules, entre elles Chafika et Metwal d'Aly Badrakhan.

Controvèrsies

• A The Sparrow ataca la corrupció del seu país i la culpabilitza de la derrota d'Egipte a la Guerra dels Sis Dies.
• A Cairo Station, tot i ser un clàssic del cinema egipci, també va sorprendre els espectadors per la simpatia amb què es representa una "dona caiguda" i per la violència amb què una altra és assassinada.
• Durant els anys següents Chahine es va trobar cada vegada més en conflicte amb la indústria cinematogràfica suportada pel govern d'Egipte i les seves fortes restriccions polítiques al cinema. El 1964 es va exiliar voluntàriament al Líban, on hi va rodar dos musicals: Bayya al-Khawatim (Venedor d'anells, 1965) i Rim al-Dhahab (Arenes d'or, 1967). La primera va esdevindre en un dels millors musicals del cinema àrab i un èxit per a Yahine, mentre que la segona, a causa dels retrasos del rodatge i la fallida en taquilla, va suposar la fi de la seua etapa libanesa i el retorn a Egipte.
• Chahine sovint incloïa temes homosexuals o bisexuals a les seues produccions. Alexandria... Why? conta la història de dos homes, un egipci i un europeu, que s'enamoren durant la Segona Guerra Mundial. El cosí de Yehia és gai i compra a soldats britànics borratxos. A An Egyptian Story Yehia és un cineasta que marxa a Londres (tal com havia fet el mateix Chahine) per a una operació a cor ober; i hi té un breu afer amb un taxista.

Malaltia i mort

Chahine va ingressar a l'hospital cairota d'El Shorouq en un coma produït per una aparent hemorragia cerebral, el 15 de juny de 2008. L'endemà, va ser traslladat a París, en un vol d'emergència, i ingressat a l'Hospital Americà de Neuilly-sur-Seine, a l'oest de Paris. La seua neboda va assenyalar a AFP que es trobava «crític però estable».

El 7 de juliol de 2008, Youssef Chahine va morir a la seua llar del Caire.

Va ser honorat per la BAFTA per la seua contribució al cinema.

Filmografia

#	Any	Títol en àrab	Transliteració (segons la pronunciació dialectal egípcia)	Traducció a l'anglès	Traducció al català	Notes
1	1950	بابا أمين	Bābā Amīn	Papa Amin	Pare Amín
2	1951	ابن النيل	Ibn an-Nīl	Son of the Nile	Fill del Nil
3	1952	المهرج الكبير	Al-moharrig al-kabīr	The Great Clown	El gran pallasso
4	1953	سيدة القطار	Saydat al-Qitār	Lady on the Train	La senyora del tren
5		نساء بلا رجال	Nisā blā rigal	Women without Men	Dones sense homes
6	1954	صراع فى الوادي	Ṣirāʿ fi-l-wādī	Struggle in the Valley	Combat a la vall	També coneguda com The Blazing Sun
7		شيطان الصحراء	Xayṭān as-Saḥrāʾ	The Desert Devil	El dimoni del desert
8	1956	صراع فى الميناء	Ṣirāʿ fi-l-mīnāʾ	Struggle on the Pier	Combat al port	També coneguda com Dark Waters
9	1957	ودعت حبك	Waddaʿtu hubba-ka	Farewell to Your Love	Vaig acomiadar el teu amor
10		إنت حبيبى	Inta habībī	You're My Love	Tu ets el meu estimat
11	1958	باب الحديد	Bāb al-Ḥadīd	Cairo Station	La porta de ferro
12		جميلة	Jamīla	Jamila, the Algerian	Jamila
13	1959	حب إلى الأبد	Ḥubb ilà-l-abad	Forever Yours	Un amor per sempre	Inclosa al primer Festival de Cinema de Moscou.
14	1960	بين ايديك	Bayn Edayk	In Your Hands	Entre les teves mans
15		نداء العشاق	Nidāʾ al-ʿUxxāq	A Lover's Call	La crida de ls enamorats
16	1961	رجل في حياتي	Ragul fi-ḥayātī	A Man in My Life	Un home a la meva vida
17	1963	الناصر صلاح الدين	An-Nāṣir Ṣalāḥ ad-Dīn	Salladin the Victorious	Saladí el Victoriós	Inclosa al 3r Festival de Cinema de Moscou.
18	1964	فجر يوم جديد	Fagr yūm gadīd	Dawn of a New Day	L'alba d'un nou dia
19	1965	بياع الخواتم	Biyāʿ al-ẖawātim	The Ring Salesman	El venedor dels anells	També coneguda com Auliban, the Seller of Jokes. Protagonitzada per l'estrella libanesa Fairuz. Basada en un musical de 1964.
20	1966	رمال من ذهب	Rimāl min ḏahab	Golden Sands	Arenes d'or
21	1967	عيد الميرون	ʿId al-Mairūn	The Feast of Mairun	La festa d'al-Mayrun	Curtmetratge
22	1968	الناس والنيل	An-nās wa-n-Nīl	Those People of the Nile	La gent i el Nil
23	1969	الأرض	Al-arḍ	The Land	La terra
24	1970	الإختيار	Al-iẖtiyār	The Choice	L'elecció
25	1972	سلوى الفتاة الصغيرة التى تكلم الأبقار	Salwà al-fatā aṣ-ṣaġīra allatī tukallam al-abqār	Salwa the Little Girl who Talks to Cows	Salwa, la petita noia que parlava a les vaques	Curtmetratge També coneguda com Salwa
26	1973	العصفور	Al-ʿasfūr	The Sparrow	El pardal
27		انطلاق	Inṭilāq	Forward We Go	Sortida	Documental
28	1976	عودة الابن الضال	ʿŪdat al-ibn aḍ-ḍāl	Return of The Prodigal Son	El retorn del fill pròdig
29	1978	إسكندرية... ليه؟	Iskandariyya... līh?	Alexandria... Why?	Alexandria.... per què?
30	1982	حدوتة مصرية	Ḥaddūta miṣriyya	An Egyptian Tale	Una història egípcia
31	1985	وداعًا بونابرت	Widāʿan Bonābart	Adieu Bonaparte	Adéu Bonaparte
32	1986	اليوم السادس	Al-yawm as-sādis	The Sixth Day	El sisè dia
33	1989	إسكندرية كمان وكمان	Iskandariyya kamān wa-kamān	Alexandria Again and Again	Alexandria més i més
34	1991	القاهرة منورة بأهلها	Al-Qāhira menawwara bi-ahli-hā	Cairo as Told by Chahin	El Caire vist per la seva gent	Documental televisiu
35	1994	المهاجر	Al-mohāgir	The Emigrant	L'emigrant
36	1997	المصير	Al-maṣīr	The Destiny	El destí
37	1998	كلها خطوة	Kollu-ha Ḫaṭwa	It's Only a Step	Tot és una passa	Short film
38	1999	الآخر	Al-āẖar	The Other	L'altre
39	2001	سكوت ح نصور	Sokūt ḥa-nṣawwar	Silence, We're Rolling	Silenci, rodem
40	2002	11, سبتمبر	11, sabtambar	September, 11th	11, setembre	També coneguda com 11'09"01 Eleven Minutes, Nine Seconds, One Image
41	2004	إسكندرية-نيويورك	Iskandariyya-New York	Alexandria-New York	Alexandria-Nova York
42	2007	هي فوضى..؟	Hiya fawḍà..?	Is This Chaos..?	És un caos...?	Premiere al Festival de Cinema de Venècia

Premis i nominacions

Premis

• 1979: Gran Premi del Jurat a la Berlinale per Iskanderija... lih
• 1997. Premi a la Trajectòria del 50è Festival de Cinema de Canes

Nominacions

• 1952: Premi del Jurat al Festival de Cinema de Canes per Ibn el Nil
• 1954: Premi del Jurat al Festival de Cinema de Canes per Siraa Fil-Wadi
• 1958: Os d'Or per Bab el hadid
• 1970: Palma d'Or per Al-ard
• 1979: Os d'Or per Iskanderija... lih?
• 1985: Palma d'Or per Wadaan Bonabart
• 1997: Palma d'Or per Al-massir
• 2003: César a la millor pel·lícula de la Unió Europea per 11'09''01 - September 11
• 2007: Lleó d'Or per Heya fawda

Enllaços externs

• Lloc web oficial Arxivat 2009-08-01 a Wayback Machine. (anglès)