Element químic

La taula periòdica dels elements químics

Els elements químics són substàncies pures que no es poden descompondre en cap altra substància pura més senzilla mitjançant mètodes químics. Des del punt de vista atòmic tots els àtoms d'un element tenen el mateix nombre de protons al seu nucli, podent variar el nombre de neutrons (isòtops). Aquest nombre es coneix com a nombre atòmic de l'element i se simbolitza per la lletra Z. Per exemple, els àtoms de l'element carboni (C) contenen 6 protons en el seu nucli, mentre que els àtoms d'urani en contenen 92, que hom indica amb el símbol de l'element i el nombre atòmic a sota a l'esquerra:

${}_{Z}X\quad \quad \quad {}_{6}C\quad \quad \quad {}_{92}U$

Es coneixen 118 elements químics diferents, dels quals 90 són naturals i la resta generats artificialment. Cada element es representa per un símbol d'una o dues lletres, segons la proposta de Berzelius. Els elements químics se solen classificar mitjançant la taula periòdica.

Els àtoms d'un element químic es poden combinar amb si mateixos per formar una molècula, i en funció del nombre d'àtoms que es combinen es poden classificar en:

• Monoatòmics: presenten un únic àtom, és a dir, la fórmula coincideix amb el símbol que els representa. Únicament hi ha els gasos nobles: He, Ne, Ar, Kr, Xe i Rn.
• Diatòmics: la molècula està formada per dos àtoms. És el cas de la majoria dels elements situats a la dreta de la taula com ara el clor, Cl₂, el fluor, F₂, el nitrogen, N₂, l'oxigen, O₂,...
• Poliatòmics: les molècules estan formades per més de dos àtoms, per exemple el fòsfor, P₄, el sofre, S₈, o bé formen una xarxa metàl·lica tridimensional (és el cas del coure, l'or o el sodi).

• 
  Molècula diatòmica de l'oxigen, O₂
• 
  Anell de S₈
• 
  Estructura cristal·lina del sodi, Na

Els elements més estables de la taula periòdica són els gasos nobles, grup 18, ja que presenten nombre d'oxidació 0. Els elements del grup 1 o metalls alcalins tenen un nombre d'oxidació +I perquè perden un electró per aconseguir ser estables com els gasos nobles. En perdre l'electró, esdevindran ions positius. Els elements dels grup 2 o metalls alcalinoterris tenen nombre d'oxidació +II, ja que perden dos electrons per tenir l'estabilitat dels gasos nobles. Els elements del grup 16 o calcògens amb nombre d'oxidació -II guanyen dos electrons per ser estables, és a dir, es convertiran en ions negatius. Els elements del grup 17 o halògens tenen nombre d'oxidació -I perquè agafen 1 electró per ser estables. En guanyar l'electró, esdevindran ions negatius.

Història

Primeres teories. Els quatre elements

Article principal: Elements clàssics

Representació de la teoria dels quatre elements (Edat mitjana)

L'ésser humà, des de la prehistòria, cercant l'origen i naturalesa de tot quan el rodejava creà mites en els quals cada cosa, cada força natural, era un déu o una figura humana; d'aquí les teogonies i les cosmologies dels pobles primitius, en les quals els fenòmens s'imaginaven produïts per l'acció d'agents sobrenaturals. La intervenció d'aquests agents explicava totes les anomalies aparents de l'univers. Aquest estat teològic de la ciència va perdurar fins al segle VI aC, quan aparegué a Grècia un poderós moviment intel·lectual i els seus més grans filòsofs especularen sobre el món i sobre la naturalesa de la matèria, i plantejaren clarament molts dels problemes fonamentals de la ciència. La idea de l'existència d'un principi permanent origen de tot fou tractada per primer cop per Tales de Milet, aproximadament entre el 624 i el 565 aC. Segons Tales tot estava fet d'aigua. Anaxímenes (585-524 aC) pensà que el principi de tot era l'aire i Heràclit d'Efes (540-475 aC) optà pel foc. Després Empèdocles d'Agrigent (500-430 aC) agrupà en una sola teoria els principis d'aquests filòsofs i hi afegí un quart principi, la terra. naixia així la teoria dels quatre elements: terra, aigua, aire i foc, que servien de suport a les qualitats fonamentals calent i fred i sec i humit, i a dues forces còsmiques, l'amor i l'odi. Aquesta teoria dels quatre elements fou acceptada per Aristòtil (384-322 aC), la qual autoritat permeté la seva expansió per tot el món i la seva perduració durant uns dos mil anys.

La tria prima dels alquimistes

Durant l'Edat mitjana els alquimistes consideraren als metalls com a cossos composts formats per dues qualitats-principis comuns, el mercuri, que representava el caràcter metàl·lic i la volatilitat, i el sofre, que tenia la propietat de la combustibilitat. Amb el temps s'uní un tercer principi, la sal, que representava la propietat de la solidesa i la de la solubilitat. Aquests tres principis o elements, s'anomenaren tria prima i substituïren als quatre elements d'Aristòtil. Conseqüència de les teories dels alquimistes fou la possibilitat de la transmutació dels metalls innobles en nobles i, concretament, la conversió del plom, mercuri i altres metalls en or. Aquesta transmutació, coneguda com la Gran Obra només es podia realitzar en presència de la pedra filosofal, l'obtenció de la qual fou el primer objectiu dels alquimistes.

L'element de Robert Boyle

El científic irlandès Robert Boyle (1627-1691) fou el primer químic que rompé amb la tradició alquimista de forma oberta en el seu llibre The Sceptical Chymist, 'El químic escèptic', de 1661. En aquest llibre Boyle estableix el concepte modern d'element quan diu que els elements són «certs cossos primitius i simples que no estan formats d'altres cossos, ni un dels altres, i que són els ingredients dels quals es componen immediatament i en els quals es resolen en darrer terme tots els cossos perfectament mixtos» i suposa que el seu nombre ha de ser molt superior als tres dels alquimistes o als quatre d'Aristòtil. Tanmateix, Boyle mantenia la idea de la transmutació dels metalls i atribuïa al foc un caràcter material.

La definició de Lavoisier

Antoine L. Lavoisier (1743-1794) establí la definició precisa d'element químic quan demostrà que podia descompondre aigua en oxigen i hidrogen (anàlisi de l'aigua) i que també podia combinar aquests dos gasos per a obtenir aigua (síntesi de l'aigua). L'aigua deixà de ser un element. Lavoisier adoptà el concepte de Boyle d'element químic però basat en el resultat experimental. Per a Lavoisier un element químic és una substància pura que no es pot descompondre. Però el fet de considerar una substància com a element és temporal, ja que amb noves tècniques analítiques potser en el futur es podrà descompondre en altres cossos simples. Amb aquesta definició els químics pogueren establir quines substàncies de les conegudes eren elements i, després, reconeguda l'existència de nous elements en l'estudi de les propietats dels cossos, aïllar-los a partir dels seus compostos.

La teoria atòmica de Dalton

Taula periòdica de Mendeléiev apareguda en la primera edició russa

Article principal: Teoria atòmica de Dalton

El suport teòric a la definició empírica de Lavoisier fou obra del químic anglès John Dalton, amb la seva teoria atòmica publicada el 1808. En ella presenta les següents hipòtesis:

1. Els elements estan constituïts per àtoms consistents en partícules separades i indestructibles.
2. Els àtoms d'un mateix element són iguals en massa i en la resta de qualitats.
3. Els àtoms de distints elements tenen diferents massa i propietats.
4. Els compostos es formen mitjançant la unió d'àtoms dels corresponents elements en una relació senzilla. Els «àtoms» d'un determinat compost són a la vegada idèntics en massa i en la resta de propietats.

Amb aquesta teoria Dalton pogué explicar les lleis ponderals i quedà clara la definició d'element químic.

La taula periòdica de Mendeléiev

Article principal: Taula periòdica

El químic rus Dmitri Mendeléiev aconseguí classificar els elements químics coneguts a mitjans del segle xix (1869) en una taula de forma que quedaven agrupats en famílies d'elements amb propietats semblants. La taula l'organitzà a partir de les masses atòmiques posant els elements ordenats per ordre creixent de massa atòmica. Tanmateix hagué de canviar l'ordre de diversos elements de manera que tots els semblants quedassin en una mateixa columna. L'èxit de Mendeléiev fou la predicció de l'existència de deu elements químics encara no descoberts i el seu posterior descobriment (se'n descobriren set, un fou produït artificialment i dos eren errors de la taula).

El nombre atòmic

Espectres de raigs X de Moseley

El nombre atòmic fou inicialment el número d'ordre que corresponia a cada element en col·locar-los a la taula periòdica, de manera que tenia un caràcter convencional. Però el 1913, amb els treballs experimentals de Henry Moseley sobre espectres de raigs X, el nombre atòmic adquirí un significat físic. Moseley descobrí que existeix una relació lineal entre l'arrel quadrada de la freqüència, ν, i el nombre atòmic, Z (K i k són dues constants):

${\sqrt {\nu }}=K\cdot (Z-k)$

Basant-se en la interpretació dels espectres atòmics que havia fet Bohr, Moseley escrigué: «...hi ha a l'àtom una quantitat fonamental que augmenta a intervals discrets en passar d'un element al següent. Aquesta quantitat no pot ser d'altra, que la càrrega positiva del nucli central». D'aquesta manera els elements químics varen quedar determinats pel nombre atòmic.

Propietats principals per blocs

Vegeu també: Llista de referències de dades dels elements químics

Categories d'elements de la taula periòdica

Metalls						Semimetalls	No-metalls			Desconegut
Metalls alcalins	Alcalinoterris	Elements de transició interna		Elements de transició	Altres metalls		No-metalls gasos nobles	No-metalls halògens	Altres no-metalls
		Lantanoides	Actinoides

Bloc s

Grup	Símbol químic	Nom	Nombre atòmic	Massa atòmica	Densitat a 20 °C (g/cm³)	Punt de fusió (°C)	Punt d'ebullició (°C)	Descobriment	Descobridor
1	H	Hidrogen	1	1,007 94	0,000 084	-259,1	-252,9	1766	Henry Cavendish
1	Li	Liti	3	6,941	0,53	180,5	1317	1817	Johan August Arfwedson
1	Na	Sodi	11	22,989 768	0,97	97,8	892	1807	Humphry Davy
1	K	Potassi	19	39,098 3	0,86	63,7	774	1807	Humphry Davy
1	Rb	Rubidi	37	85,467 8	1,53	39	688	1861	Robert W. Bunsen i Gustav R. Kirchhoff
1	Cs	Cesi	55	132,905 43	1,90	28,4	690	1860	Gustav R. Kirchhoff i Robert Wilhelm Bunsen
1	Fr	Franci	87	223,019 7		27	677	1939	Marguerite Perey
2	Be	Beril·li	4	9,012 182	1,85	1278	2970	1797	Louis Nicolas Vauquelin
2	Mg	Magnesi	12	24,305	1,74	648,8	1107	1755	Joseph Black
2	Ca	Calci	20	40,078	1,54	839	1487	1808	Humphry Davy
2	Sr	Estronci	38	87,62	2,63	769	1384	1790	Adair Crawford
2	Ba	Bari	56	137,327	3,65	725	1640	1808	Humphry Davy
2	Ra	Radi	88	226,025 4	5,50	700	1140	1898	Marie Curie i Pierre Curie

Bloc p

Grup	Símbol químic	Nom	Nombre atòmic	Massa atòmica	Densitat a 20 °C (g/cm³)	Punt de fusió (°C)	Punt d'ebullició (°C)	Descobriment	Descobridor
13	B	Bor	5	10,811	2,46	2300	2550	1808	Humprhy Davy i Joseph-Louis Gay-Lussac
13	Al	Alumini	13	26,981 539	2,70	660,5	2467	1825	Hans Christian Ørsted
13	Ga	Gal·li	31	69,723	5,91	29,8	2403	1875	Paul Émile Lecoq de Boisbaudran
13	In	Indi	49	114,82	7,31	156,2	2080	1863	Ferdinand Reich i Hieronymus Theodor Richter
13	Tl	Tal·li	81	204,383 3	11,85	303,6	1457	1861	William Crookes
13	Nh	Nihoni	113
14	C	Carboni	6	12,011	3,51	3550	4827	prehistòric	desconegut
14	Si	Silici	14	28,085 5	2,33	1410	2355	1824	Jöns Jacob Berzelius
14	Ge	Germani	32	72,61	5,32	937,4	2830	1886	Clemens Alexander Winkler
14	Sn	Estany	50	118,71	7,29	232	2270	prehistòric	desconegut
14	Pb	Plom	82	207,2	11,34	327,5	1740	prehistòric	desconegut
14	Fl	Flerovi	114					1998	Iuri Oganessian i col·laboradors
15	N	Nitrogen	7	14,006 74	0,001 17	-209,9	-195,8	1772	Daniel Rutherford
15	P	Fòsfor	15	30,973 762	1,82	44 (P4)	280 (P4)	1669	Hennig Brand
15	As	Arsènic	33	74,921 59	5,72	613	613 (sublimiert)	ca. 1250	Albert Magne
15	Sb	Antimoni	51	121,75	6,69	630,7	1750	prehistòric	desconegut
15	Bi	Bismut	83	208,980 37	9,80	271,4	1560	1540	Georgius Agricola
15	Mc	Moscovi	115					2010	Iuri Oganessian i col·laboradors
16	O	Oxigen	8	15,999 4	0,001 33	-218,4	-182,9	1774	Joseph Priestley, Carl Wilhelm Scheele i Antoine Laurent Lavoisier
16	S	Sofre	16	32,066	2,06	113	444,7	prehistòric	desconegut
16	Se	Seleni	34	78,96	4,82	217	685	1817	Jöns Jacob Berzelius
16	Te	Tel·luri	52	127,6	6,25	449,6	990	1782	Franz-Joseph Müller von Reichenstein
16	Po	Poloni	84	208,982 4	9,20	254	962	1898	Marie Curie i Pierre Curie
16	Lv	Livermori	116
17	F	Fluor	9	18,998 403 2	0,001 58	-219,6	-188,1	1886	Henri Moissan
17	Cl	Clor	17	35,452 7	0,002 95	-34,6	-101	1774	Carl Wilhelm Scheele
17	Br	Brom	35	79,904	3,14	-7,3	58,8	1826	Antoine Jérôme Balard
17	I	Iode	53	126,904 47	4,94	113,5	184,4	1811	Bernard Courtois
17	At	Àstat	85	209,987 1		302	337	1940	Dale R. Corson, Kenneth R. MacKenzie i Emilio Segrè
17	Ts	Tennes	117					2010	Iuri Oganessian i col·laboradors
18	He	Heli	2	4,002 602	0,000 17	-272,2	-268,9	1895	William Ramsay
18	Ne	Neó	10	20,179 7	0,000 84	-248,7	-246,1	1898	William Ramsay i Morris W. Travers
18	Ar	Argó	18	39,948	0,001 66	-189,4	-185,9	1894	William Ramsay i Lord Rayleigh
18	Kr	Criptó	36	83,8	0,003 48	-156,6	-152,3	1898	William Ramsay i Morris W. Travers
18	Xe	Xenó	54	131,29	0,004 49	-111,9	-107	1898	William Ramsay i Morris W. Travers
18	Rn	Radó	86	222,017 6	0,009 23	-71	-61,8	1900	Friedrich E. Dorn
18	Og	Oganessó	118

Bloc d

Grup	Símbol químic	Nom	Nombre atòmic	Massa atòmica	Densitat a 20 °C (g/cm³)	Punt de fusió (°C)	Punt d'ebullició (°C)	Descobriment	Descobridor
3	Sc	Escandi	21	44,955 91	2,99	1539	2832	1879	Lars Fredrik Nilson
3	Y	Itri	39	88,905 85	4,47	1523	3337	1794	Johan Gadolin
3	La	Lantani	57	138,905 5	6,16	920	3454	1839	Carl Gustaf Mosander
3	Ac	Actini	89	227,027 8	10,07	1047	3197	1899	André Louis Debierne
4	Ti	Titani	22	47,88	4,51	1660	3260	1791	William Gregor i Martin Heinrich Klaproth
4	Zr	Zirconi	40	91,224	6,51	1852	4377	1789	Martin Heinrich Klaproth
4	Hf	Hafni	72	178,49	13,31	2150	5400	1923	Georges Charles de Hevesy i Dirk Coster
4	Rf	Rutherfordi	104	261,108 7				1964/69	Gueorgui Fliórov i Albert Ghiorso
5	V	Vanadi	23	50,941 5	6,09	1890	3380	1801	Andrés Manuel del Río Fernández
5	Nb	Niobi	41	92,906 38	8,58	2468	4927	1801	Charles Hatchett
5	Ta	Tàntal	73	180,947 9	16,68	2996	5425	1802	Anders Gustaf Ekeberg
5	Db	Dubni	105	262,113 8				1967/70	Gueorgui Fliórov i Albert Ghiorso
6	Cr	Crom	24	51,996 1	7,14	1857	2482	1797	Louis Nicolas Vauquelin
6	Mo	Molibdè	42	95,94	10,28	2617	5560	1778	Carl Wilhelm Scheele
6	W	Tungstè	74	183,85	19,26	3407	5927	1783	Fausto de Elhúyar i Juan José de Elhúyar
6	Sg	Seaborgi	106	263,118 2				1974	Iuri Oganessian
7	Mn	Manganès	25	54,938 05	7,44	1244	2097	1774	Johan Gottlieb Gahn
7	Tc	Tecneci	43	98,906 3	11,49	2172	5030	1937	Perrier i Emilio G. Segrè
7	Re	Reni	75	186,207	21,03	3180	5627	1925	Walter Noddack, Ira Tacke i Otto Berg
7	Bh	Bohri	107	262,122 9				1976	Gottfried Münzenberg i col·laboradors
8	Fe	Ferro	26	55,847	7,87	1535	2750	prehistòric	desconegut
8	Ru	Ruteni	44	101,07	12,45	2310	3900	1844	Karl Ernst Claus
8	Os	Osmi	76	190,2	22,61	3045	5027	1803	Smithson Tennant
8	Hs	Hassi	108	265				1984	Gottfried Münzenberg i col·laboradors
9	Co	Cobalt	27	58,933 2	8,89	1495	2870	1735	Georg Brandt
9	Rh	Rodi	45	102,905 5	12,41	1966	3727	1803	William Hyde Wollaston
9	Ir	Iridi	77	192,22	22,65	2410	4130	1803	Smithson Tennant
9	Mt	Meitneri	109	266				1982	Gottfried Münzenberg i col·laboradors
10	Ni	Níquel	28	58,69	8,91	1453	2732	1751	Axel Fredrik Cronstedt
10	Pd	Pal·ladi	46	106,42	12,02	1552	3140	1803	William Hyde Wollaston
10	Pt	Platí	78	195,08	21,45	1772	3827	1557	Antonio de Ulloa
10	Ds	Darmstadti	110	269				1994	Sigurd Hofmann i col·laboradors
11	Cu	Coure	29	63,546	8,92	1083,5	2595	prehistòric	desconegut
11	Ag	Argent	47	107,868 2	10,49	961,9	2212	prehistòric	desconegut
11	Au	Or	79	196,966 54	19,32	1064,4	2940	prehistòric	desconegut
11	Rg	Roentgeni	111	272				1994	Sigurd Hofmann i col·laboradors
12	Zn	Zinc	30	65,39	7,14	419,6	907	prehistòric	desconegut
12	Cd	Cadmi	48	112,411	8,64	321	765	1817	Friedrich Stromeyer i Karl S. L. Hermann
12	Hg	Mercuri	80	200,59	13,55	-38,9	356,6	prehistòric	desconegut
12	Cn	Copernici	112	277				1996	Sigurd Hofmann i col·laboradors

Bloc f

Grup	Símbol químic	Nom	Nombre atòmic	Massa atòmica	Densitat a 20 °C (g/cm³)	Punt de fusió (°C)	Punt d'ebullició (°C)	Descobriment	Descobridor
3	Ce	Ceri	58	140,115	6,77	798	3257	1803	Wilhelm Hisinger i Jöns J. Berzelius
3	Pr	Praseodimi	59	140,907 65	6,48	931	3212	1895	Carl Auer von Welsbach
3	Nd	Neodimi	60	144,24	7,00	1010	3127	1895	Carl Auer von Welsbach
3	Pm	Prometi	61	146,915 1	7,22	1080	2730	1945	A. Marinsky, Lawrence E. Glendenin i Charles D. Coryell
3	Sm	Samari	62	150,36	7,54	1072	1778	1879	Paul Émile Lecoq de Boisbaudran
3	Eu	Europi	63	151,965	5,25	822	1597	1901	Eugène Demarçay
3	Gd	Gadolini	64	157,25	7,89	1311	3233	1880	Jean-Charles Galissard de Marignac
3	Tb	Terbi	65	158,925 34	8,25	1360	3041	1843	Carl Gustaf Mosander
3	Dy	Disprosi	66	162,5	8,56	1409	2335	1886	Paul Émile Lecoq de Boisbaudran
3	Ho	Holmi	67	164,930 32	8,78	1470	2720	1878	Marc Delafontaine, Jacques-Louis Soret i Per Teodor Cleve
3	Er	Erbi	68	167,26	9,05	1522	2510	1842	Carl Gustaf Mosander
3	Tm	Tuli	69	168,934 21	9,32	1545	1727	1879	Per Teodor Cleve
3	Yb	Iterbi	70	173,04	6,97	824	1193	1878	Jean-Charles Galissard de Marignac
3	Lu	Luteci	71	174,967	9,84	1656	3315	1907	Georges Urbain
3	Th	Tori	90	232,0381	11,72	1750	4787	1829	Jöns Jacob Berzelius
3	Pa	Protoactini	91	231,035 9	15,37	1554	4030	1917	Kasimir Fajans i O.H. Göhring
3	U	Urani	92	238,028 9	18,97	1132,4	3818	1789	Martin Heinrich Klaproth
3	Np	Neptuni	93	237,048 2	20,48	640	3902	1940	Edwin M. McMillan i Philip H. Abelson
3	Pu	Plutoni	94	244,064 2	19,74	641	3327	1940	Glenn T. Seaborg
3	Am	Americi	95	243,061 4	13,67	994	2607	1944	Glenn T. Seaborg, Ralph A. James, Leon O. Morgan i Albert Ghiorso
3	Cm	Curi	96	247,070 3	13,51	1340		1944	Glenn T. Seaborg, Ralph A. James i Albert Ghiorso
3	Bk	Berkeli	97	247,070 3	13,25	986		1949	Stanley G. Thompson, Albert Ghiorso i Glenn T. Seaborg
3	Cf	Californi	98	251,079 6	15,1	900		1950	Stanley G. Thompson, Kenneth Street, Jr., Albert Ghiorso i Glenn T. Seaborg
3	Es	Einsteini	99	252,082 9		860		1952	Albert Ghiorso i col.
3	Fm	Fermi	100	257,0951				1952	Albert Ghiorso i col.
3	Md	Mendelevi	101	258,098 6				1955	Albert Ghiorso, Bernard G. Harvey, Gregory R. Choppin, Stanley G. Thompson i Glenn T. Seaborg
3	No	Nobeli	102	259,100 9				1958	Gueorgui Fliórov i col. i independentment Albert Ghiorso i col.
3	Lr	Lawrenci	103	260,105 3				1961	Albert Ghiorso, T. Sikkeland, A.E. Larsh i R.M. Latimer

Etimologies dels elements

A

• Actini (Ac): del grec aktís, aktĩnos, ”raig de llum”.
• Alumini (Al): de l'anglès aluminium, modificació de aluminum, creat el 1812 pel químic Humphry Davy com a derivat savi del llatí alūmen, "alum".
• Americi (Am): del continent Amèrica.
• Antimoni (Sb): del baix llatí antimonium, procedent, sembla, d'una variant de l'àrab ´uṯmud, ´iṯmid, ídem, igual. El símbol Sb, del llatí stibium.
• Argent o plata (Ag): Argent del llatí argĕntum. Plata femení de plat, en el sentit de "plat gran", i també antigament "planxa de metall"; aplicat a l'argent, "planxa d'argent", a còpia de repetir-se, l'expressió acabà per reduir-se a plata com a sinònim d'argent.
• Argó (Ar): del grec argos, "inactiu" (a causa del fet que els gasos nobles són poc reactius).
• Arsènic (As): del llatí arsenĭcum i aquest del grec arsenikón, "viril".
• Àstat (At): del prefix a- i del grec statós "estable", junts donen "inestable".

B

• Bari (Ba): del grec barýs, "pesant".
• Beril·li (Be): del grec beryllos, beryl, maragda de color verd.
• Berkeli (Bk): de Berkeley, ciutat on es troba la Universitat de Califòrnia.
• Bismut (Bi): del llatí de l'alquímia bisemutum, de l'alemany Wismut, potser relacionat amb Mut(ungsort) "lloc de concessió d'explotació d'una mina" de bismut a Sankt Georg in den Wies(en) (Saxònia).
• Bohri (Bh): en honor del físic danès Niels Bohr, un dels pares de la mecànica quàntica.
• Bor (B): de l'àrab buraq, del persa burah, "bórax".
• Brom (Br): del grec brõmos, "fortor".

C

• Cadmi (Cd): del llatí cadmia, del grec kadmeia, nom antic del carbonat de zinc que es troba amb sals de cadmi a la natura.
• Calci (Ca): del grec calx, "caliça", mineral de carbonat de calci.
• Californi (Cf): de l'estat nord-americà de Califòrnia.
• Carboni (C): carbó.
• Ceri (Ce): per l'asteroide Ceres, descobert dos anys abans (1801).
• Cesi (Cs): del llatí caesius, color blau verdós.
• Clor (Cl): del grec khlōrós, "verd clar".
• Cobalt (Co): de l'alemany Kobalt, alteració de Kobold "follet" (antigament kobol(e)t, kobelt, llatinitzat en cobaltum), per la creença que els follets substituïen la plata per cobalt.
• Copernici (Cn): en honor de l'astrònom polonès Nicolau Copèrnic autor de la teoria geocèntrica del sistema solar.
• Coure (Cu): del llatí cuprum, provinent de Kýpros, nom de l'illa de Xipre, d'on s'extreia coure de bona qualitat.
• Criptó (Kr): del grec kryptos, "ocult, secret".
• Crom (Cr): del grec khrõma, -atos, "color", i aquest, de khróa o khrós "pell del cos; carn; carnació".
• Curi (Cm): en honor dels físics francesos Pierre Curie i Marie Curie.

D

• Darmstadti (Ds): en honor de Darmstadt, on hi ha laboratori del GSI, on fou sintetitzat.
• Disprosi (Dy): del grec dysprositos, de "difícil d'obtenir".
• Dubni (Db): en honor del Joint Institute for Nuclear Research, un centre de recerca rus localitzat en Dubna.

E

• Einsteini (Es): en honor d'Albert Einstein, autor de la Teoria de la Relativitat.
• Escandi (Sc): abreviació d'Escandinàvia, per haver estat extret de la gadolinita, mineral trobat a Ytterby (Suècia).
• Estany (Sn): del llatí stannum o stagnum.
• Estronci (Sr): de l'anglès Strontian, pròpiament nom d'un poble escocès on es va trobar per primera vegada aquest element.
• Europi (Eu): d'Europa.

F

• Fermi (Fm): en honor del físic italià Enrico Fermi.
• Ferro (Fe): del llatí ferrum.
• Flerovi (Fl): en honor del físic nuclear rus Gueorgui Nikolàievitx Fliórov, descobridor de la fissió espontània.
• Fluor (F): del llatí fluor, -ōris "raig, acte de rajar".
• Fòsfor (P): del grec phōsphóros, "que porta llum", compost de phṓs, phōtós, "llum", i phérō, "portar", perquè en cremar-se produeix molta claredat.
• Franci (Fr): de França.

G

• Gadolini (Gd): del mineral gadolinita, en honor del químic finlandès Johan Gadolin.
• Gal·li (Ga): del llatí científic gallium, format sobre el llatí gallus pel seu descobridor, el químic francès Paul Émile Lecoq de Boisbaudran, que li donà el seu propi nom llatinitzat, coq, llatí gallus, "gall". Però segons ell del nom que nonaven els romans a França, Gal·lia.
• Germani (Ge): de Germania (nom romà d'Alemanya).

H

• Hafni (Hf): del llatí científic hafnium, tret de Hafnia, nom llatí de Copenhaguen.
• Hassi (Hs): de l'estat alemany de Hesse on hi ha el grup d'investigació alemany Gesellschaft für Schwerionenforschung (GSI).
• Heli (He): de l'atmósfera del Sol (el déu grec Helios) perquè es descobrí a l'espectre solar el 1868 abans que a la Terra.
• Hidrogen (H): del grec hydro, "aigua"", més genes, "crear", és a dir "engendrador d'aigua", posat pel químic Antoine Laurent Lavoisier perquè en combinar-se amb l'oxigen produeix aigua.
• Holmi (Ho): del llatí científic holmium, llatinització de la segona síl·laba de Stockholm, ciutat natal del químic suec Per Teodor Cleve que el 1888 descobrí aquest metall.

I

• Indi (In): a causa del color anyil (un dels set colors de l'espectre solar, entre el blau i el violat) del seu espectre.
• Iode (I): del grec iṓdēs, "violat, marró", de íon, "violeta" i eĩdos, "aspecte", creat pel químic Joseph-Louis Gay-Lussac el 1812, en observar el color violat dels seus vapors.
• Iridi (Ir): del llatí científic iridium, sobre el llatí iris, -ĭdis, a causa dels reflexos variats de l'element, com l'iris.
• Itri (Y): de Ytterby, poble de Suècia on es descobrí.

L

• Lantani (La): del grec lanzanein, "jeure amagat".
• Lawrenci (Lr): en honor del físic Ernest O. Lawrence.
• Liti (Li): del llatí científic lithion, i aquest, del grec líthos, "pedra".
• Livermori (Lv): en honor del Laboratori Nacional Lawrence Livermore, a Livermore, Califòrnia, Estats Units.
• Luteci (Lu): del llatí científic lutetium, del llatí Lutetia, capital de la tribu cèltica dels parisii (nucli del modern París).

M

• Magnesi (Mg): de Magnèsia, comarca de Tesàlia (Grècia).
• Manganès (Mn): del francès manganèse, probablement d'una pronúncia defectuosa de mangnesia, grafia medieval freqüent de magnesia, amb què es coneixia aquest element semblant a la pedra d'imant de Magnèsia.
• Meitneri (Mt): en honor de Lise Meitner, matemàtica i física d'origen austríac i suec.
• Mendelevi (Md): en honor del químic rus Dmitri Ivánovich Mendeléiev, precursor de l'actual taula periòdica.
• Mercuri (Hg): del baix llatí mercurius, donat pels alquimistes a l'argent viu a causa de la seva constant mobilitat, pensant en el déu Mercuri, missatger dels déus sempre en moviment. El símbol Hg és a causa del fet que Dioscòrides Pedaci l'anomenava «plata aquática» (en grec hydrárgyros, hydra: "agua", gyros: "plata").
• Molibdè (Mo): del llatí molybdaena, i aquest, del grec molýbdaina, derivat de mólybdos "plom", perquè els antics el varen confondre amb una mena de plom.
• Moscovi (Mc): de l'antiga Moscòvia, regió de Rússia.

N

• Neodimi (Nd): de neos-dýdimos, "nou bessó (del lantani)".
• Neó (Ne): del grec néon, neutre substantivat de néos "nou".
• Neptuni (Np): del llatí científic neptunium, derivat del nom del planeta Neptú.
• Nihoni (Nh): prové de la paraula japonesa per a «Japó» (日本 , Nihon^?), en homenatge al país on fou descobert.
• Niobi (Nb): del llatí científic niobium, del nom de Níobe, filla de Tàntal, per trobar-se en minerals de tàntal; descobert el 1801 amb el nom de columbium.
• Níquel (Ni): de l'alemany Nickel, i aquest, del suec nickel, abreviació de kopparnickel, compost de koppar "coure" i nickel "gnom de les mines", diminuntiu de Nikolaus.
• Nitrogen (N): en grec nitrum, "productor de nitrats".
• Nobeli (No): en honor del químic suec Alfred Nobel creador dels premis Nobel.

O

• Oganessó (Og): en honor del físic nuclear rus Iuri Oganessian.
• Or (Au): del latí aurum, aurora resplandescent.
• Osmi (Os): del llatí científic osmium, i aquest, del grec osmḗ, "olor", per la forta olor d'un dels seus òxids.
• Oxigen (O): del francès oxygène, a partir del grec oxýs, "àcid" i génos, "naixement" perquè Lavoisier creia que tots els àcids en tenien.

P

• Pal·ladi (Pd): del llatí científic palladium, nom donat pel químic anglès William Hyde Wollaston a aquest element descobert per ell el 1803, inspirat en el llatí Pallas, -ădis, grec Pallás, -ádos, nom de la deessa Minerva, donat a un asteroide descobert el 1802 (Pal·les).
• Platí (Pt): antigament platina, del castellà platino, també antigament platina, diminutiu de plata, del francès platine, manlleu del castellà americà, convertit en masculí pels joiers francesos per analogia d'or, argent.
• Plom (Pb): del llatí plŭmbum.
• Plutoni (Pu): del llatí científic plutonium, derivat del llatí Pluto, -ōnis, "Plutó", déu dels inferns, fill de Saturn i Ops, germà de Júpiter i Neptú.
• Poloni (Po): de Polònia, en honor del país d'origen de Marie Curie, codescubridora de l'element, juntament amb el seu marit Pierre Curie.
• Potassi (K): de l'anglès potassium, creat pel químic anglès Humphry Davy el 1807 sobre el model de magnesia/magnesium, soda/sodium a partir de potash, "potassa". El símbol K prové del grec kalium amb el mateix significat.
• Praseodimi (Pr): del llatí científic praseodymium, i aquest, del grec prásios, "verd clar" i dídymos, "doble, bessó".
• Prometi (Pm): del llatí científic promethium, format sobre el llatí Prometheus, del grec Promētheús, personatge de la mitologia grega, Prometeu, l'heroi que controlà el foc.
• Protoactini (Pa): del grec protos, "primer" i actini.

R

• Radi (Ra): del llatí radius, "raig".
• Radó (Rn): de l'anglès o el francès radon, i aquest, del llatí científic rad(ium), llatí radius, "raig", amb el sufix científic -on, usat en física per a formar noms de gasos nobles.
• Reni (Re): del llatí científic rhenium, del llatí clàssic Rhenus, "el Rin", que travessa Wesel, ciutat de naixement d'un del seus descobridor Ida Noddack.
• Rodi (Rh): del llatí científic rhodium, creat en anglès a partir del grec rhodon, "rosa" pel descobridor de l'element, William H. Wollaston, el 1803.
• Roentgeni (Rg): en honor del físic Wilhelm Conrad Röntgen, descobridor dels raigs X.
• Rubidi (Rb): del llatí científic rubidium, derivat del llatí rubĭdus, -a, -um, "vermell bru", i aquest, del llatí rubor, -ōris, "vermellor", derivat de rubēre, "ser vermell", que ho és de ruber, -bra, -brum, "vermell".
• Ruteni (Ru): del llatí científic ruthenium, del baix llatí Ruthenia, nom antic de Rússia, per haver estat descobert a les mines dels Urals i isolat pel químic rus Karl Ernst Claus, el 1844.
• Rutherfordi (Rf): en honor d'Ernest Rutherford, físic.

S

• Seaborgi (Sg): en honor del físic Glenn Theodore Seaborg descobridor de deu elements químics transurànids.
• Seleni (Se): del llatí científic selenium, i aquest, derivat del grec selḗnē, "Lluna", per les seves analogies amb un altre element químic, el tel·luri (del llatí tellus, telluris, "Terra"), així com la Lluna és satèl·lit de la Terra.
• Silici (Si): del llatí científic silicium, derivat de silex, -ĭcis, "sílex".
• Sodi (Na): del llatí científic sodium, creat a partir de l'anglès soda pel químic anglès Humphry Davy, que l'aïllà el 1807. El símbol Na ve del llatí nátrium, (nitrat de sodi).
• Sofre (S): del llatí sŭlfur (sulpur, sulphur), -ŭris.

T

• Tal·li (Tl): del llatí científic thallium, i aquest, del grec thallós, "rebrot", a causa de la línia verda que presenta el seu espectre.
• Tàntal (Ta): del llatí Tantălus, i aquest, del grec Tántalos, personatge mitològic, Tàntal condemnat a estar submergit dins l'aigua fins a la boca sense poder calmar la set; aplicat a l'element químic que, immers en àcid, no en pot ser saturat.
• Tecneci (Tc): del llatí científic technetium, i aquest, del grec tekhnētós, "artificial".
• Tel·luri (Te): del llatí científic tellurium, format per analogia amb uranium sobre el llatí tellus, -ūris, "la Terra".
• Tennes (Ts): de l'estat Tennessee en els Estats Units, on es troba el Laboratori Nacional d'Oak Ridge, científics del qual participaren en la seva síntesi a l'Institut de Recerca Nuclear de Dubna, Rússia.
• Terbi (Tb): del nom de la població sueca de Ytterby, on s'obtingué la iterbita, mineral d'on s'extreuen els metalls iterbi, terbi, erbi, itri.
• Titani (Ti): del llatí científic titanium, per analogia amb el nom de uranium, dels Titans, els primers fills de la Terra segons la mitologia grega.
• Tori (Th): del llatí científic thorium, del nom del déu escandinau Thor, creat el 1828 pel seu descobridor, el químic suec Jöns Jacob Berzelius.
• Tuli (Tm): del llatí científic modern thulium, del llatí Thule, i aquest, del grec Thoúlē, nom d'una illa imprecisa que marcava el límit septentrional del món conegut pels antics, creat pel seu descobridor, el químic suec Per Teodor Cleve.
• Tungstè (W): del suec tungsten, compost de tung, "pesant" i sten, "pedra". El símbol W ve del nom donat inicialment de wolframi pels germans Fausto i Juan José de Elhúyar perquè l'havien extret del mineral wolframita.

U, V, X, Z

• Urani (U): del llatí científic uranium, i aquest, del grec ouranós, "el cel".
• Vanadi (V): del llatí científic vanadium, creat pel químic suec Nils Gabriel Sefström en memòria de Vana-dís, sobrenom de la deessa escandinava Freyja.
• Xenó (Xe): de l'anglès xenon, i aquest, del grec xénos, "estrany, estranger", per la seva presència rara, en quantitats ínfimes, en l'atmosfera.
• Zinc (Zn): del francès zinc, i aquest, de l'alemany Zink, d'origen incert, probablement lligat amb Zinke, "pua, punta" a causa de la forma de pues que agafa en les parets del forn de foneria la destil·lació del metall; el mot sembla remuntar-se a la mateixa arrel indoeuropea de Zahn, "dent".
• Zirconi (Zr): del llatí científic zirconium, i aquest, del francès zircon, "zircó", de l'àrab zarqûn, "mini; color taronja", provinent del persa āzargûn, "color de foc" o zargûn, "color d'or".

Abundància

L'abundància d'un element químic es pot definir com la proporció d'aquest element respecte els altres en un entorn determinat. Es pot expressar bàsicament de tres maneres: la fracció en massa (en percentatge, per exemple), la fracció molar i la fracció en volum. A continuació es detalla l'abundància dels principals elements presents a alguns entorns.

Abundància dels elements químics a la nostra galàxia
Element		H	He	O	C	Ne	Fe	N	Si	Mg	S
% en massa		73,9	24,0	1,04	0,46	0,13	0,11	0,096	0,065	0,058	0,044

Abundància dels elements químics a la Terra
Element		Fe	O	Si	Mg	Ni	Ca	Al	S	Na	Co
% en massa		39,76	27,71	14,53	8,69	3,16	2,52	1,79	0,64	0,39	0,23

Abundància dels elements químics a l'escorça terrestre
Element		O	Si	Al	Fe	Ca	Na	Mg	K	Ti	H	P	Mn
% en massa		46	27	8,0	6,0	5,0	2,5	2,5	2,0	0,6	0,1	0,1	0,1

Abundància dels elements químics als océans
Element		O	H	Cl	Na	Mg	S	Ca	K	Br	C
% en massa		85,89	10,82	1,94	1,08	0,129	0,091	0,04	0,04	0,0067	0,0028

Abundància dels elements químics al cos humà
Element		O	C	H	N	Ca	P	S	K	Na	Cl	Mg	Si	Fe	F
% en massa		61	23	10	2,6	1,4	1,1	0,20	0,20	0,14	0,12	0,027	0,026	0,006	0,0037

Origen dels elements

Article principal: Nucleosíntesi estel·lar

Reaccions de nucleosíntesi del carboni

Els elements químics s'originen tots a partir de l'hidrogen, l'element més abundant a les galàxies. En el si dels estels es produeixen reaccions de fusió nuclear facilitades per l'elevada pressió que es produeix a l'interior degut a l'enorme massa dels estels. Abans de l'aparició de les primeres estrelles, els únics elements que podien trobar-se a l'univers eren l'hidrogen i l'heli. Hi ha moltes reaccions de fusió: la primera és la fusió dels nuclis d'hidrogen per a donar heli; posteriorment, quan s'esgota l'hidrogen,es produeixen altres reaccions, anomenades de nucleosíntesi, que donen lloc a nuclis d'elements cada vegada més pesants. En cada etapa de la vida d'una estrella es produeixen diferents tipus de reaccions de fusió en funció de les condicions de pressió i temperatura al seu interior i dels nuclis disponibles.

Vegeu també

• Composició centesimal
• Element pesant
• Llista de referències de dades dels elements químics

Referències

Viccionari