Unidad 4: La empresa.

Producción y costos
1. La empresa y sus funciones
La principal función de la empresa es producir bienes y servicios para satisfacer las
necesidades humanas. Además de esta función, la empresa cumple otras como
agregar valor, coordinar el proceso productivo y cumplir una función social.

- Respecto al agregado de valor, creación o incremento de utilidad en los bienes

, al transformar las materias primas (insumos) en productos más elaborados (
salidas) las empresas aumentan el valor de las utilidades de tal manera que se
pueden satisfacer de una mejor manera las necesidades. El valor agregado es
la diferencia entre el valor del producto terminado y el costo de las materias
primas y bienes intermedios utilizados para producir (no es necesariamente un
concepto puramente económico). La utilidad puede ser:

• De forma. Darles la forma adecuada.

• De tiempo. Ponerlo a disposición del cliente en el momento oportuno (el

mercado digital, los supermercados, etc.).

• De lugar: Ponerlo a disposición en el lugar deseado.

• De propiedad: Se transfiere la propiedad del vendedor al comprador

para poder disfrutarlo.

En este aspecto, debemos hablar de insumos, que son las materias primas utili-
zadas para producir, manufacturar y transformar, y salidas, que es el producto
final y que muestra cuán importantes son las empresas para conseguir produc-
tos que mejoran la vida de las personas.

- En cuanto a la coordinación del proceso productivo, las empresas contratan los

factores productivos ofrecidos por las familias a cambio de una remuneración (rendi-
miento) y deben coordinarlos con un horizonte de eficiencia (recordar FPP). Así, las
empresas captan recursos de las familias (mercado de factores), los coordinan y
ofrecen bienes y servicios a las familias (mercado de bienes y servicios).

Hay que hablar de la interdependencia que tienen los individuos en un sistema

económico, ya que ninguna persona produce todo lo que satisface sus necesi-
dades. Cada persona produce bienes que satisfarán a otros individuos de la so-
ciedad y también se aprovechará de lo producido por otros. La especialización
y la proliferación de grandes empresas ha provocado una mayor eficiencia,
pero también que, como las personas ya no producen todo por sí mismas, se
ven obligadas a realizar intercambios con el resto.

1
Y por otro lado, esta interdependencia supone la necesidad de coordinación tanto
del propio proceso productivo como de las acciones llevadas a cabo por produc-
tores y consumidores, de manera que coincidan lo que unos producen con lo
que los otros quieren consumir (mercado, mecanismo de precios).

También se habla de la anticipación del producto social . Para producir bienes,

las empresas antes deben contratar los factores productivos necesarios para ela-
borarlos, retribuyendo a los factores con rendimientos (alquileres, intereses y
sueldos). Así, dotarán a los propietarios de los factores productivos de suficiente
dinero para consumir lo que las empresas fabrican. Así, la empresa asume cierto
grado de riesgo (una vez más, el flujo circular de la renta).

Jean Baptista Say decía que era la oferta la que creaba la demanda.¿O entendemos?

Debemos saber que el mecanismo que favorece los intercambios son los merca-
dos, el dinero, la demanda y la oferta, que se estudiarán más adelante.

- Función social . Las empresas han ido asumiendo cada vez más un mayor grado
de responsabilidad social y ética hacia los colectivos con los que la empresa tra-
baja o interactúa (clientes, proveedores, trabajadores, medio ambiente, colectivos
vulnerables, etc.). Así, realizan mayores esfuerzos en estos campos, intentando
incrementar su credibilidad y ganar confianza en la sociedad.

Tarea para casa: ¿qué relación tiene la RSC con la imagen empresarial? ¿Por
qué las empresas se deben a la sociedad?

2. La producción y la tecnología

- Tipos de procesos productivos: los podemos clasificar según la tecnología utili-

zada:

- Manuales: El ser humano es quien proporciona la fuerza y la habilidad en el

manejo de herramientas (vendimia, aceitunas, etc.).

- Mecánicos: La maquinaria proporciona la fuerza y el ser humano la habilidad

en su utilización (tractor, hornos en la cerámica, etc.)

- Automatizados: El ser humano se dedica a programar y controlar las

máquinas.

- Eficiencia técnica y eficiencia económica: El objetivo de cualquier sistema de

producción es la eficiencia y esta ocurre cuando suceden dos realidades:

- Cuando se maximiza el nivel de producción (salidas) con los recursos de

los que se dispone.

- Cuando se minimizan los factores de producción (insumos) para conseguir

un determinado nivel de producción.

2
Para valorar la eficiencia de cualquier sistema de producción es necesario comparar el nivel
de entradas (factores productivos empleados o insumos) con el nivel de salidas. Esta rela-
ción se puede establecer a nivel de unidades físicas (análisis técnico) o con valores moneta-
rios (análisis de carácter económico).

Veamos ahora un ejemplo sobre eficiencia técnica : cuántas unidades de factores

productivos se utilizan para conseguir un número determinado de productos.

(Foto obtenida en el libro de Edelvives).

Y ahora veamos un ejemplo de eficiencia económica : se trata de analizar si los

costos de producción son los mínimos posibles para conseguir un nivel de produc-
ción determinado. En el caso que hemos visto antes, la eficiencia técnica no permite
discriminar entre las opciones A y B. Esta limitación se supera incorporando el pre-
cio de los factores. Así, el método que técnicamente sea el más eficiente y, además,
suponga un menor costo será la opción elegida por la empresa.
Partim de la idea que el factor capital té un cost de 100€ per unitat i el treball té
un cost de 50€.

3
3. La funció de producció
La funció de producció és un model que s’utilitza per a representar, de forma
simplificada, el mode d’actuar de les empreses a l’hora de produir bens i
serveis.

Descriu la relació existent entre els factors productius (inputs) i la producció

obtinguda (outputs), utilitzant una tecnologia determinada. Ve donada per
l’expressió: Q = f (T, L, K, E). Tradicionalment, es simplifica amb la funció Q= f
(K,L), la que s’obté només tenint en compte els factors treball i capital.

Així, si l’empresa vol augmentar la producció en un període breu de temps

haurà d’incrementar la quantitat d’un o dos factors de producció per aconseguir
els seus objectius. Això sí, a vegades no dona temps a incrementar el factor
capital.

Com que estem parlant de terminis, hem de diferenciar dues perspectives de

producció: curt termini i llarg termini.

Exemple de funció de producció:

4
 3.1 La producció a curt termini
És la producció que s’obté en un període de temps durant el qual només es pot
variar la quantitat d’alguns factors. Podem posar per exemple una pastisseria,
en la qual els factors de producció són el factor L (nombre de treballadors) i el
factor K (dos forns, eines, la furgoneta, etc.). En aquest cas, els factors fixes o
invariables serien alguns del K: els forns i tot allò que per dimensions i cost no
puga variar. El factors variables serien les matèries primes (factor K que anem
a obviar) i el factor L, ja que si volem produir més pastissos hauríem
d’augmentar el factor treball.

Així, en aquest cas la funció de producció a curt termini vindria representada

per la següent expressió:

Q=f (L, Ǩ), on Q és quantitat de pastissos a produir (outputs), L és factor

variable de treballadors i K és el factor capital fixe a curt termini (desestimant
els altres elements del factor capital).

La representació gràfica seria aquesta:

5
(foto extreta d’Econosublime)

El gràfic mostra que quan no hi ha treballadors, la producció és nul·la, que quan

es van incorporant nous treballadors la producció augmenta, i que hi ha un punt
en què quan es sumen nous treballadors la productivitat cau i inclús
descendeix. L’explicació a aquest fenomen té a veure amb l’eficiència i la
impossibilitat de que tots els factors creixen al mateix ritme (com és el cas de
les economies a escala). Augmentaran els treballadors però, al final, hi hauran
alguns que no cabran o no tindran eines, etc. Aleshores, arribarà un punt, fins i
tot, on es molestaran els factor productius i afectarà a la producció. Parlem d’un
col.lapse.

La productivitat .

És ara quan hem de parlar d’aquest terme tan important que es diferencia de la
producció perquè apareix l’eficiència. Així, la producció es mesura en valors
absoluts (hem produït tant) i la productivitat és una mesura relativa, ja que ens
mostra la relació existent entre quantitat de factors i la quantitat produïda
(recordeu la diferència entre eficàcia i eficiència i la FPP?).

La fórmula és ben simple: PL=Q/L, en la que PL és la productivitat del factor

treball, Q és la quantitat produïda i L és el nombre de treballadors (unitats del
factor treball). Si s’han produït 60 pastissos entre 4 treballadors, la productivitat
del factor treball serà de 15.

6
Evidentment, perquè la productivitat puge en una empresa s’hauria de produir
la mateixa quantitat amb menys quantitat de factors o augmentar la quantitat
produïda amb la mateixa quantitat de factors.

Què pot afavorir que la productivitat augmente?:

• L’increment de la inversió en bens de capital. Més màquines i eines.

• La millora del capital humà. L’educació, la formació professional i

l’experiència de les persones és fonamental per millorar la productivitat.

• Qualitat en la gestió dels RR.HH. L’empresa ha de saber organitzar i

gestionar a les persones de la seva organització. Per això, el procés de
selecció, l’adequació dels perfils als llocs de treball, la motivació, la
remuneració, els plans de formació, la RSC interna i la promoció interna
ha de ser adequada.

• Millores tecnològiques. La introducció o renovació de la tecnologia és

fonamental per tal d’augmentar la productivitat i la formació paral.lela
dels treballadors.

• Lideratge efectiu

La productivitat marginal (PMg)

Primer hem d’entendre el concepte de “marginal”. Quant afecta al resultat

final la suma d’una unitat més?

Aquesta productivitat és la variació que experimenta la producció total quan

s’afegeix una unitat addicional de factor variable. Es calcula com el quocient
entre l’increment de la quantitat de producte total i l’increment de la quantitat
del factor variable, romanent la resta de factors constants.

PMg = ∆PT/∆L

Com s’ha vist en el exemple gràfic d’abans (bizcochos), de 1 a 2 treballadors la

PMg suposa un 15, en canvi, de 6 a 7 treballadors suposa un -5.

7
En funció d’aquestes dades, l’empresa pot decidir fins a quin punt li mereix la
pena contractar més o menys treballadors.

La Llei dels rendiments decreixents

Aquesta llei es bassa en el fonament teòric que si tan sols augmenta un factor
productiu, mentre la resta romanen invariables, arribarà un moment en què
s’haurà assolit el nivell màxim d’aprofitament de la resta de factors i, aleshores,
la possibilitat de créixer haurà col·lapsat. Així, si a una quantitat constant d’un
factor (capital per exemple) se li van afegint unitats d’un factor variable (treball
per exemple) arribarà un moment en què l’increment de producció obtingut al
afegir una nova unitat de factor variable serà menor que el increment produït al
afegir la unitat anterior (es pot observar en l’exemple gràfic d’abans a
l’incorporar el cinquè treballador).

La raó obeeix a què el factor capital té una capacitat d’ús limitada i, encara que
al incorporar les primeres unitats del factor treball els increments de producció i
productivitat són importants (degut a que es pot arribar a terme una divisió de
feines) a partir d’un moment determinat les possibilitats de divisió seran
menors. Això podrà provocar l’aparició de punts morts, que uns treballadors
molesten a uns altres, els descens del rendiment i, possiblement de la
producció total.

Per exemple, si no ampliem un saló d’un restaurant, si contractem massa

treballadors, alguns d’aquests seran inútils, donat que el nombre de taules no
augmenten.

3.2 La producció a llarg termini

En termes de producció es considera llarg termini el període de temps en el
que l’empresa pot variar tots els factors que utilitza, de manera que ningun

8
factor és constant. Així, el ventall de possibilitats per a una empresa s’obri de
manera exponencial, ja que pot ampliar tots els factors.

En el cas de l’exemple vist anteriorment de la pastisseria, podrien ampliar el

local, comprar més màquines, més treballadors, etc. (créixer a l’uníson).

Així, si variem tots el factor productius al mateix temps, parlaríem de

rendiments a escala. A aquest cas es pot diferenciar entre:

- Rendiments d’escala creixents o economies d’escala. Quan al variar la

quantitat utilitzada de tots els factors en una proporció determinada, la
quantitat obtinguda de producte varia en una proporció major.
- Rendiments d’escala constants. En la mateixa proporció.
- Rendiments d’escala decreixents. A la inversa que en el primer cas.

4. Els costos de producció

Aquests són el valor monetari de les quantitats consumides dels factors
productius que l’empresa utilitza per a produir un bé o prestar un servei. La
quantitat dels costos depèn tant del preu del factor com de la seva productivitat.

Hi ha tres tipus de cost:

- Cost total (CT). És el valor monetari de tots el factors utilitzats per a produir un
bé o servei. Com ocorre en la producció, existeixen costos fixos i costos
variables i a llarg termini tots els costos acaben sent variables.

- Costos fixos (CF): Són aquells que no depenen del volum de producció. És a
dir, tan se val si es produeix més o menys. Poden ser, per exemple, el cost d’un
lloguer, assegurances, la quota fixa d’alguns subministres, etc.

- Costos variables (CV). Són aquells que depenen del volum de producció. Així,
quan més es produeix, més es consumeixen. Poden ser, per exemple, les
matèries primes, el consum de subministres, etc.

CT = CF + CV

- Cost mitjà o cost unitari (CMe): És el cost de cada unitat produïda després de
dividir el cost total pel nombre d’unitats produïdes.

CMe = CT/Q

- Costos marginals (CMg): És l’increment de cost que s’origina com a resultat

de produir una unitat addicional. Es calcula dividint l’increment dels costos
totals entre l’increment de les unitats produïdes.

CMg = ∆CT/∆Q

9
  La representació gràfica dels costos de producció

• Els costos fixos es representen mitjançant una línia recta que, partint de
l’eix de les ordenades per la quantia que correspon, transcorre parale.la
a l’eix de les abscisses, el que ens indica que seran sempre els
mateixos, independentment de la quantitat produïda (= P*Q).

• Els costos variables parteixen de l’origen de ordenades, ja que si no hi

ha producció els costos variables no existeixen. A mesura que la
producció es va incrementant, també s’incrementa la quantia dels
mateixos.

• Els costos totals parteixen de l’eix de ordenades a l’altura dels costos

fixos, transcorrent paral·lelament als costos variables, ja que la pendent
d’ambdues corbes és la mateixa. Així, com hem vist abans, els costos
totals són els costos variables més el fixos. Visualment s’aprecia la
suma.

5. Ingressos, costos i beneficis

Com s’ha vist abans, les empreses produeixen bens i serveis per obtenir
ingressos i, abans, compren recursos productius en el mercat de factors per tal
de produir, pagant rendes. Això és el que suposa els costos.

• El benefici és la diferència entre ingressos i costos (IT – CT)

• Els ingressos són les quantitats que obté l’empresa per la venda dels
seus bens i serveis en un període de temps determinat. Els ingressos es
calcula multiplicant el nombre d’unitats venudes pel preu. No obstant,
s’ha d’afegir els ingressos per operacions que l’empresa pot fer i no té a

10
 veure amb produir i vendre unitats, però es fa per simplificar el model
econòmic (Pvu x Q)

• El costos són les despeses lligades a la producció dels bens i serveis

venuts (matèries primes, salaris, energia, lloguers, etc.).

• Tots aquests càlculs s’han de referir a una data o interval temporal en

concret, ja siga trimestral, anual, etc.

Per explicar tots aquests conceptes anem a reprendre l’exemple de la

pastisseria. Així, els socis disposen d’aquestes dades sobre l’estructura dels
costos diaris:

• Costos fixos: 60€

• Costos variables, que varien respecte a la producció, mesurat en

kilograms i expressat en la taula 1.

• El preu de venda de cada kilogram de pastissos és de 30€, el que ens

ajuda a trobar, a part dels costos totals, mitjos i marginals de la
pastisseria, els seus ingressos totals (IT) i els seus beneficis (B), dades
que se representen en la taula 2.

(Taula completa extreta del llibre d’Edelvives)

11
  La representació gràfica dels ingressos, costos o beneficis

Quan es fa una gràfica, sempre hi ha aquestes normes:

• En l’eix d’ordenades es representaran les dades relatives als ingressos o

costos de l’empresa

• En l’eix de les abscisses es representarà les unitats produïdes

• Els ingressos totals sempre naixeran de l’origen de coordenades, donat

que si l’empresa no ven ninguna unitat, no tindrà cap ingrés.

• Segurament hi haurà una recta creixent, ja que els ingressos

normalment creixen a mesura que es van venent més unitats.

6. El punt mort o Umbral de rendibilitat

A partir de la taula completa anterior, es poden extraure moltes conclusions
interessants. Així, si es venen menys unitats de certa quantitat de pastissos
diaris, l’empresa tindrà pèrdues.

En aquest sentit, pareix molt important per a una empresa conèixer el seu
llindar de rendibilitat (Umbral de rentabilidad) o punt mort que és aquella
quantitat de producte que una empresa ha de produir i vendre en un període de
temps concret per tal d’obtenir un benefici nul, de manera que a partir de la
següent unitat venuda comença a obtenir beneficis.

12
En el punt mort l’empresa iguala els ingressos amb els costos fixos i variables
de produir una quantitat. En el cas del nostre exemple, el llindar es situa en els
4 kilograms, ja que és la quantitat on el benefici és zero. Per tant, si els
empresaris superen la venda de 4 kilograms sabran que hauran guanyat
diners.

En aquest sentit, si mireu la taula, comprovareu que el CT (CF+CV) = 120 i el

IT (p*q) també és igual a 120 en el cas de vendre 4 kilograms.

Bº (Benefici zero) = 0

Bº = IT – CT

• IT = p * Q

• CT= CF + CV

• CV = Cvu * Q

13
Aleshores:

p * Q = CF + Cvu * Q

Aleshores:

(p * Q) – Cvu * Q = CF

I traient factor comú tenim que:

(p – Cvu) * Q = CF , d’on s’obté que:

Q* = CF / p – Cvu , que és l’expressió del punt mort.

Així, si Q > Q*, l’empresa obté beneficis i si Q < Q*, l’empresa perd.

 La decisió de produir o comprar la producció

L’anàlisi del punt mort permet a les empreses elegir la forma de producció, és a
dir, entre fabricar per elles mateixes o subcontractar la producció a un empresa
aliena.

En el primer cas, l’empresa assumirà costos fixos i variables (CT de

fabricació=CF+(Q x Cvu). En el segon cas, segurament, els únics costos que
assumirà seran variables, donat que paga per quantitat adquirida (CT de
subministre = QxCAmitjà). CA = Cost d’adquisició.

14
L’empresa elegirà el procés de producció que siga menys costós, cosa que
dependrà del nombre d’unitats produïdes. Si són poques, és molt probable que
es subcontracte, ja que no s’arribarà a rendibilitzar aquells costos fixos. En
canvi, si són moltes quantitats, és ben segur que valdrà la pena assumir
inversions (costos fixos). A la quantitat, s’haurà de sumar també el criteri de les
expectatives i la qualitat i seguretat dels proveïdors.

De fet, en les gràfiques del punt mort, s’observa que quan el cost fixe és major,
a la llarga, hi ha més beneficis que si els costos fixos no hi són o són baixos:

Això es veu amb el següent exercici com exemple:

Any 2020:

Producció màxima: 1.200 uds

Costos fixos: 24.000 €

Costos totals: 60.000 €

Preu de venda: 60 €

Aleshores, Cvu = 30€

15